Condicional
En lingüistica, lo condicional es un mòde verbal que las frasas fasent referéncia a de situacions, fachs o accions ipoteticas o possiblas, e que dependon d'accions o de circonstàncias passadas.[1] Son usatge existís en dins unas lengas de las sosfamilhas romanicas, eslava e germànica de la familha indoeuropea. Pasmens, de gramaticians considèran que lo condicional es pas veraiament un mòde independent mas un temps verbal.
Estructura de las frasas condicionalas
[modificar | Modificar lo còdi]Las frasas condicionalas, coma per exemple, "Se ganhavan aquela partida, serián los campions", son de frasas compausadas. En gramatica, se nomena "protasi" la frasa que conten la condicion ("Se ganhavan"), e "apodòsi" aquesta que conten la consequéncia ("serián los campions"). Sintacticament, L’apodòsi es una frasa subordinada, totalament somesa a la principala, que determina son temps verbal.
Formacion del condicional dins las lengas romanicas
[modificar | Modificar lo còdi]De son evolucion del latin l’occitan, de l’adjoncion de l’infinitiu del vèrb de conjugar a l’imperfach de l’indicatiu del vèrb avèr (en latin, habēre) ja conjugat, redusit a sas desinéncias: per exemple, la forma "manjar" + aviá ven de "manjar hia", per arribar a sa forma contemporanèa "manjariá". Aiçò se compren a causa de son sens de pronostic del futur dempuèi lo passat.[2]
L'evolucion dins las autras lengas romanicas se fa del mèsme biais:
| Lenga | Exemple |
|---|---|
| Latin | Cantāre habēbam |
| Castelhan | cantaría |
| Portugués | Cantaria |
| Francés | je chanterais |
| Catalan | Cantaria |
Mai, en italian la forma se basada sul latin habuit, redusit en -ebbe, donant per exemple, "cantarebbe". En romanés s'emplega una forma compausada (analitica): aș cânta.
Referéncia
[modificar | Modificar lo còdi]Bibliografia
[modificar | Modificar lo còdi]- Aski, Janice M. 1996. Lightening the Teacher'S Load: Linguistic Analysis and Language Instruction. Italica 73(4): 473-492.
- Benveniste, E. 1968. "Mutations of linguistic Categorias. En l'òbra de Y. Malkiel E W.P. Lehmann (ed.) Directions for historical linguistics, pp. 83–94. Austin and London: University of Tèxas Press.
- Joseph, Brian D. 1983. The synchrony and diachrony of the Balkan infinitive: A study in general, areal, and historical linguistics. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN: 0-521-27318-8.
- Ramón García-Pelayo y Gross; Fernando García-Pelayo y Gross (1982). Larousse De la conjugación. Larousse. P. 15.