Via ferrada

La via ferrada (italià: via ferrata) és un itinerari, normalment vertical, equipat amb material divers: claus, grapes, preses, passamans, cadenes, ponts tibetans i ponts nepalesos i tirolines que permeten, d'una manera segura, arribar a zones remotes de difícil accés per a senderistes i persones no avesades a l'escalada. Per garantir-ne la seguretat hi ha instal·lat un cable d'acer, anomenat línia de vida, durant tot el recorregut, que amb el talabard, proveït d'un dissipador d'energia i mosquetons especials de via ferrada (marcats amb una K) permeten estar assegurat en cas de caiguda. La zona clàssica de vies ferrades es troba als Dolomites, encara que també són força populars a França, a Suïssa, a Alemanya i de mica en mica a Catalunya i l'Espanya.

Les ferrades es van iniciar després de la I Guerra Mundial quan les tropes italianes van equipar passos verticals a les muntanyes de les Dolomites amb escalons, cordes, cadenes i altres elements per passar-hi les tropes i el material, creant itineraris iguals que els que havien instal·lat mig segle abans en les muntanyes més altes d'Àustria. Un cop acabada la guerra, aquelles instal·lacions es van quedar a la muntanya i van ser aprofitades pels muntanyencs per practicar un esport que barreja l'escalada i caminar per les muntanyes. Actualment hi ha més 600 vies ferrades equipades als Alps i és un atractiu turístic per a la zona, que genera una bona font d'ingressos gràcies a aquestes vies.

El Govern d'Aragó va proposar un pla per obrir 10 itineraris i Andorra va veure el filó turístic en aquesta activitat esportiva i va finançar quasi totes les vies construïdes a l'actualitat. En canvi, a Catalunya, la majoria han sigut obertes per muntanyencs desinteressats, com ara Joaquín Olmo, Juan Urquiza, Albert Gironès, Josep Vergara, Verena Masius o Xavi Vidal, entre d'altres.

A Catalunya, Andorra i Aragó és on es troben la major part d'aquestes vies. Com totes les activitats a la muntanya, hi ha qui les defensa i qui les rebutja. No pel fet de ser més assequibles al gran públic, s'ha de descuidar la seguretat i el risc que aquest esport comporta.

Escalada del Mont Aiguille

L'any 1492, el capità François Antoine de Ville, amb alguns ajudants i seguint les ordres del rei Carles VIII de França, aconsegueix arribar al cim del fins aleshores inexpugnable Mont Auguille. Aquesta proesa representa el naixement de l'alpinisme, disciplina mare de la qual provenen les vies ferrades.^[1]

Les primeres vies ferrades a Europa

La primera via ferrada data del 1843. A Àustria es va equipar la via normal al pic Hoher Dachstein, amb la finalitat de fer-la més accessible. Posteriorment, s'equiparia el Großglockner el 1869 i la muntanya Marmolata el 1903.^[1]

Vies ferrades - Primera Guerra Mundial

Posteriorment, durant la Primera Guerra Mundial es van equipar camins amb finalitats militars al Dolomites, fins que el final de la guerra convertirà aquests camins en itineraris ludicoesportius.^[1]

Vies ferrades a Espanya

A Espanya, pioners com Antonio García Picazo van instal·lar les primeres vies ferrades a partir de 1990. La primera, la via ferrada Teresina va ser instal·lada a la muntanya de Montserrat, si bé altres camins van ser equipats anteriorment a la Serra de Guara i al Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut.

1. Casc: molt important en cas de caiguda fortuïta de pedres.
2. Talabard: els més adequats són els regulables a les cames i còmodes. Això facilita la mobilitat independentment de la roba que es porta.
3. Dissipador: element que en cas de caiguda amortirà el cop. N'hi ha de diferents tipus. És totalment desaconsellable fer una via ferrada sense un dissipador d'energia.
4. Guants: com que les grapes són de ferro, els guants poden anar bé per protegir les mans. Molt recomanables, però no indispensables.
5. Calçat: es recomana un calçat còmode, amb sola gruixuda i que no rellisqui, però tampoc no cal un calçat gaire tècnic.
6. Tercera baga: no es considera imprescindible però permet descansar en moments compromesos. Aquesta no ha d'anar connectada a un dispisador.
7. Corda i rapelador: per tornar rapelant en cas que fos necessari i per assegurar passos complicats.

Les vies ferrades, una barreja de caminada, grimpada i escalada, cada cop són més conegudes a casa nostra. L'emoció d'estar penjat però al mateix temps ben assegurat, amb els diferents graus de dificultat que es poden trobar, ha produït aquest augment tan considerable d'aquesta modalitat de muntanya. La falsa sensació de seguretat ha fet que moltes persones sense formació practiquin aquesta activitat i augmenti el nombre d'accidents i rescats. Això ha portat al tancament (Regina d'Oliana), el desmantellament (Teresina de Montserrat) o la privatització (Cala del Molí de Sant Feliu de Guíxols) d'algunes vies.

Com totes les activitats muntanyenques, cal fer-les en condicions i ben preparat. Les vies ferrades tenen unes normes que cal complir si es volen evitar accidents. El material indispensable és un casc, un arnès, unes bagues de seguretat amb dissipador i mosquetons amb tanca automàtica. Un bon calçat de muntanya i la roba adequada és l'equip idoni per a aquest esport. També uns guants són molt útils per protegir les mans, i una cinta més curta (baga d'ancoratge), per descansar penjat.

Si es respecten les normes de seguretat, les possibilitats d'accident són mínimes. Una altra norma és la condició física de la persona. Cadascú ha de conèixer les seves limitacions i el seu estat físic. Mai s'ha de pressionar una persona a fer una cosa que no veu del tot clar o que li genera dubte. La manera de progressar és senzilla, cal ancorar-se al cable de seguretat amb els dos mosquetons i anar avançant pels graons i per diferents preses naturals de la roca. També es poden trobar cadenes o cordes com a ajuda extra. En arribar al punt en què el cable de seguretat està lligat a la paret, s'ha de fer un canvi de mosquetons però sempre un per un, per estar en tot moment assegurat al cable que acompanya en tot el recorregut.

La seguretat a les vies ferrades no només ve donada per la mateixa persona, sinó que un factor molt important és l'estat de les instal·lacions. Tots els elements tenen un desgast a la llarga, donat pel nombre de persones que utilitzen la via i per les condicions meteorològiques. És perillós trobar-se en una via ferrada durant una tempesta, ja que el ferro atrau els llamps. Si ja s'és en una via quan esclata la tormenta, s'ha d'evitar fer servir el mòbil i els aparells electrònics, ja que podria ser un imant per als llamps. S'ha de procurar allunyar-se de l'indret el més ràpid possible però sense descuidar-se de lligar-se al cable de seguretat. Sempre s'hauria de mirar l'estat de la instal·lació a mesura que es va avançant, per observar qualsevol perill, com per exemple una caiguda de pedres, un cable en mal estat, un clau arrencat o un pont mal subjecte, entre d'altres.

El sistema de graduació més estès en vies ferrades és la “nova escala de Hüsler”. Consisteix en una escala de 6 nivells, equiparables a la graduació francesa d’alpinisme:^[2]

K1: fàcil

K2: poc difícil

K3: una mica difícil

K4: difícil

K5: molt difícil

K6: extrem

Nivells a Catalunya: B=poc difícil a E/F=extremadament difícil

Nivells a Catalunya, Aragó i País Valencià : A=fàcil a E=molt difícil

Són itineraris diversos, semblants a les vies ferrades, amb elements que ens ajuden a avançar amb seguretat a les parts més verticals i exposades a l'altura. En essència són camins on sobretot caminarem i claus o cadenes ens ajudaran a avançar puntualment.

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

• ALFONSO, Luís. Vías Ferrata en el Pirineo y Prepirineo (en castellà). La noche del loro, 2014. ISBN 978-84-939523-3-4.