Nebulosa de la Taràntula

Nebulosa de la Taràntula
Tipus	regió HII i regió de formació d'estels
Descobert per	Nicolas-Louis de Lacaille
Data de descobriment	1751
Constel·lació	Orada
Època	J2000.0
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra	179.000 a. ll.
Magnitud aparent (V)	8 (banda V)
Ascensió recta (α)	5h 38m 36s
Declinació (δ)	-70° 54' 48.996''
Part de	Gran Núvol de Magalhães
Format per	R136; VFTS 102
Catàlegs astronòmics
NGC	2070
	MDM 62 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) ); MDM 72 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) ); MDM 77 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) )

La nebulosa de la Taràntula, també coneguda com a 30 Doradus, és una regió HII que es troba al Gran Núvol de Magalhães. Inicialment considerada un estel, el 1751 Nicolas-Louis de Lacaille va reconèixer la seva naturalesa de nebulosa.^[2]

Regió central de la nebulosa de la Taràntula —mosaic de 15 imatges del Hubble. Crèdits: NASA/ESA.

Amb una magnitud aparent de 8, la nebulosa de la Taràntula és un objecte extremadament lluminós, considerant que es troba a uns 170.000 anys llum de distància.^[3] La seva lluminositat és tal, que si es trobés a la mateixa distància de la Terra que la nebulosa d'Orió, arribaria a produir ombres. De fet, és la regió de formació estel·lar més activa coneguda dins de les galàxies del Grup Local.^[4] En el seu centre, es troba el cúmul estel·lar (~2.5 pc de diàmetre)^[4] R136, extraordinàriament compacte, massiu (450.000 vegades més massiu que el Sol), i ric en estels de molt alta massa i lluminositat, que produeix la major part de l'energia que fa visible la nebulosa, i s'estima la seva edat en 1 o 2 milions d'anys i existeix la possibilitat que en el futur s'acabi convertint en un cúmul globular de baixa massa.

La supernova més propera observada des de la invenció del telescopi, SN 1987A, va tenir lloc als afores de la nebulosa de la Tarántula.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nebulosa de la Taràntula

APOD. «The Tarantula Nebula» (en anglès). [Consulta: 8 novembre 2018].^{[Enllaç no actiu]}
La nebulosa de la Taràntula al SEDS.
APoD 23 d'agost de 2003.
30 Imatge de la constel·lació de l'Orada Arxivat 2005-10-24 a Wayback Machine..
Tarantula Nebula at ESA/Hubble Arxivat 2008-10-28 a Wayback Machine..

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 P. Frank Winkler «The Optical Depth of H II Regions in the Magellanic Clouds». Astrophysical Journal, 1, 8-2012, pàg. 40. DOI: 10.1088/0004-637X/755/1/40.
↑ NGC 2070. SEDS
↑ «Symphony of colours in the Tarantula ESA/Hubble». Arxivat de l'original el 2008-03-12. [Consulta: 2 gener 2010].
↑ ^4,0 ^4,1 Lebouteiller, V.; Bernard-Salas, J.; Brandl, B.; Whelan, D. G.; Wu, Yanling; Charmandaris, V.; Devost, D.; Houck, J. R. «Chemical Composition and Mixing in Giant H II Regions: NGC 3603, 30 Doradus, and N66». The Astrophysical Journal, 680, 1, 6-2008, p. 398–419. DOI: 10.1086/587503.

[a488a037634bac4533517a690dc0c567f8f52f79-1] 1,0 ^1,1 P. Frank Winkler «The Optical Depth of H II Regions in the Magellanic Clouds». Astrophysical Journal, 1, 8-2012, pàg. 40. DOI: 10.1088/0004-637X/755/1/40.

[2] NGC 2070. SEDS

[3] «Symphony of colours in the Tarantula ESA/Hubble». Arxivat de l'original el 2008-03-12. [Consulta: 2 gener 2010].

[Lebouteilleretal2008-4] 4,0 ^4,1 Lebouteiller, V.; Bernard-Salas, J.; Brandl, B.; Whelan, D. G.; Wu, Yanling; Charmandaris, V.; Devost, D.; Houck, J. R. «Chemical Composition and Mixing in Giant H II Regions: NGC 3603, 30 Doradus, and N66». The Astrophysical Journal, 680, 1, 6-2008, p. 398–419. DOI: 10.1086/587503.

[1]

[2]

[3]

[4]