Obertura (escacs)

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

Posició inicial en un tauler d'escacs

Una obertura d'escacs és el conjunt de moviments amb què comença una partida del joc dels escacs. Les seqüències estàndard de jugades inicials són anomenades obertures quan són jugades per les blanques, o bé defenses, quan són jugades per les negres. Hi ha unes quantes dotzenes d'obertures diferents, amb centenars o milers de variants i subvariants. The Oxford Companion to Chess llista 1.327 variants d'obertura amb un nom concret.^[1] Les obertures tenen una gran varietat, i van des de les tranquil·les representants del joc posicional (per exemple, l'obertura Réti, l'obertura catalana, o algunes línies del gambit de dama refusat) fins a les salvatges de joc tàctic (per exemple, el gambit Letó o la defensa dels dos cavalls, en particular la Variant Traxler). A més de referir-se a seqüències específiques de jugades, l'obertura és, en general, la primera fase d'una partida d'escacs; les altres fases són el mig joc i el final.

Una seqüència de moviments que es consideri estàndard (sovint catalogada en alguna publicació de referència com ara l'Enciclopèdia d'Obertures d'Escacs) és anomenada com "les jugades de llibre", o "del llibre", o "teòriques". Els llibres de referència sovint mostren aquestes seqüències de jugades en notació algebraica, arbres de variants, o bé taules. Quan la partida comença a desviar-se de la teoria d'obertures coneguda, hom diu que els jugadors són "fora del llibre". En moltes línies d'obertura, les jugades considerades millors per ambdós bàndols han estat estudiades per vint, vint-i-cinc, o més jugades. Algunes anàlisis arriben fins a trenta o trenta-cinc jugades, com a les clàssiques Defensa índia de rei, la Sveshnikov, o la Najdorf, variants (les dues darreres) de la defensa siciliana.^[2] Els jugadors professionals dediquen anys a l'estudi de les obertures, i ho continuen fent durant les seves carreres, atès que la teoria d'obertures progressa i es modifica contínuament.

Una nova seqüència de jugades a l'obertura és coneguda com una "Novetat teòrica" (o, simplement, "Novetat". Una novetat mantinguda en secret fins que és usada en una partida de competició es coneix com a "variant preparada", una arma molt poderosa sobretot en l'alta competició.^[3]

La classificació clàssica d'obertures estableix entre quatre i sis grans grups:

• Obertures obertes: S'inicien amb els moviments 1.e4 e5.
• Obertures semiobertes: Després d'iniciar-se amb 1.e4 les negres fan una jugada que no és 1...e5.
• Obertures tancades: S'inicien amb els moviments 1.d4 d5.
• Obertures semitancades: Després d'iniciar-se amb 1.d4 les negres fan una jugada que no és 1...d5. En molts manuals són considerades tancades.
• Obertures irregulars: Les que no s'inclouen en les categories anteriors. Acostumen a considerar-se extravagants o poc profitoses per les blanques.
• Obertures de flanc: En alguns manuals discriminen aquestes obertures del grup d'irregulars. Són plantejaments en què les blanques inicien movent un peó diferent de 1.e4 o de 1.d4, o alguns moviments de cavall: avançar els peons de b i g una casella; els de b, c o f, dues o moure el cavall 1.Cf3. La intenció és atacar el joc central, més que ocupar-lo.

La Defensa índia (1.d4 Cf6) és el sistema més important^[4] del joc semitancat, i acostuma a tractar-se de manera separada.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Obertura

• Collins, Sam. Understanding the Chess Openings. Gambit Publications, 2005. ISBN 1-904600-28-X. 

Viccionari