Jacques Loeb

Jacques Loeb

Biografia
Naixement	7 abril 1859 Mayen (Alemanya)
Mort	11 febrer 1924 (64 anys) Hamilton (Bermudes)
Religió	Ateisme
Formació	Universitat Humboldt de Berlín Universitat d'Estrasburg
Director de tesi	Friedrich Goltz
Activitat
Camp de treball	Botànica i ecologia
Ocupació	fisiòleg, zoòleg, biòleg, psicòleg
Ocupador	Universitat de Chicago Universitat Rockefeller Universitat de Califòrnia
Membre de	Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units (membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units) (1910–) Reial Acadèmia de Medicina de Bèlgica Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
Obra
Obres destacables Le Tiers-monde peut-il survivre (un livre) (fr)
Estudiant doctoral	John Howard Northrop i William John Crozier
Família
Fills	Robert Frederick Loeb
Germans	Leo Loeb
Premis
(1923)  doctor honoris causa per la Universitat d'Estrasburg  doctor honoris causa per la Universitat de Leipzig

Jacques Loeb (Mayen, prop de Koblenz, Prússia, actualment Renània, Alemanya, 7 d'abril de 1859 - Hamilton, Bermudes, 11 de febrer de 1924) fou un fisiòleg i biòleg nord-americà d'origen alemany.^[1][2][3]

Llicenciat en Medicina per la Universitat d'Estrasburg (1884), començà a treballar en biologia a la Universitat de Würzburg (1886-1888) i va continuar a la Universitat d'Estrasburg (1888-1990) i a l'estació biològica de Nàpols (1889-1991). Es traslladà als EUA l'any 1891, on exercí la docència successivament al Bryn Mawr College (1891-92), a la Universitat de Chicago (1892-1902) i a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1902-10). També treballà a Rockefeller Institute for Medical Research de Nova York, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Bona part del seu treball experimental es va realitzar al Laboratori de Biologia Marina de Woods Hole, a Massachusetts.^[2] Féu investigacions sobre partenogènesi artificial (reproducció sense fecundació), tropismes, regeneració de teixits, etc. Estudià les causes de l'envelliment i oferí una base científica a la moderna geriatria.^[1] El treball de Loeb va ser significatiu en demostrar que l'inici de la divisió cel·lular en la fecundació es controlava químicament i, en efecte, estava separat de la transmissió de trets hereditaris.^[2]