Isòbara

Una isòbara (meteorologia) (del grec ἴσος: "igual" i βάρος: "pes"), és la línia que uneix, en un mapa sinòptic, els punts que tenen la mateixa pressió atmosfèrica.^[1] Una línia "ideal" que uneix els punts amb el mateix valor de pressió, un cop reduïda al nivell del mar.^[2] Constitueix un dels elements fonamentals en un mapa del temps, ja que la seva configuració indica els centres d’acció (anticicló o depressió) i, fins i tot, la força i direcció dels vents.^[3]

Cadascuna de les isòbares circumda una superfície (capa d'aire) amb una mateixa pressió atmosfèrica que s'expressa en hPa (hectopascals) o en mbar.(mil·libars).

La línia és traçada respecte d'una superfície de referència determinada, com ara una superfície d'alçada o altitud constant (especialment el nivell mitjà del mar als mapes de superfície), una superfície isentròpica,^[4] o el pla vertical d'una secció transversal sinóptica.^[5]

El mapa d'isòbares sempre ha estat un element principal de l'anàlisi de gràfics de superfície. Les isòbares solen dibuixar-se a intervals d'un mil·libar o més, depenent de l'escala necessària per a representar o il·lustrar un mapa meteorològic específic.^[5]

Les isòbares són línies d'igual o constant pressió dibuixades en un mapa meteorològic. Es poden utilitzar per a localitzar zones de baixa o d'alta pressió en una àrea àmplia i poden indicar la intensitat o l'evolució d'un sistema d'altes i baixes pressions en un moment i en una àrea determinada.^[6] Als mapes meteorològics, els centres de les àrees d'alta pressió o anticiclons s'assenyalen amb una A (alta pressió) o una H (high pressure) al centre de la regió envoltada per les isòbares i el centre de les àrees de baixa pressió o depressions s'assenyalen amb una B (baixa pressió) o una L (low pressure) depenent de la llengua usada en la cartografia.

Aquests centres indiquen els punts de les àrees on la pressió atmosfèrica és més alta o més baixa.^[7]

En general, la pressió més baixa és allà on és més probable que es produeixin precipitacions, i les pressions altes solen estar associades a condicions de temps clar i assolellat. Quan les isòbares estan més juntes, es poden esperar condicions de vent.^[7]

La principal font d'informació dels mapes temàtics deriven de les dades fornides per les extenses i denses xarxes d'estacions meteorològiques, pels satèl·lits meteorològics com el Meteosat i els radars meteorològics. Dels valors recollits per les estacions poden ser interpolades les diverses isopletes: isohietes per a les precipitacions, isotermes per a les temperatures i les isòbares per a les pressions atmosfèriques.^[8]

Dels satèl·lits se'n deriven, contínuament, imatges obtingudes en diverses bandes espectrals que destaquen diferents fenòmens com ara el vapor d'aigua i les temperatures que, juntament amb les dades provinents del radar, permeten visualitzar en cada moment la dinàmica atmosfèrica i elaborar els hipotètics models predictius.^[8]

Una de les informacions bàsiques del mapa del temps són les pressions atmosfèriques, que condicionen els vents i la circulació general. En aquest sentit, poden ser elaborats mapes del temps d'altura, els més usats a una altura geopotencial de 800, 500 i 300 hPa, que representen, mitjançant línies isòbares, les altituds en què hi ha una pressió determinada. S'acompanyen de línies isotermes amb les temperatures en aquestes altituds. Però també s'elaboren mapes del temps de superfície, que representen, bàsicament, les pressions atmosfèriques en la superfície reduïda al nivell del mar mitjançant línies isòbares, amb el seu valor i els símbols de les configuracions principals, i els traçats dels principals fronts, càlids i freds.^[8] La pressió atmosfèrica reduïda al nivell del mar a partir de valors de pressió de punts (observatoris) situats a una altitud no superior als 1.000 msnm. Es pot obtenir mitjançant l'aplicació de la fórmula de reducció de la pressió al nivell del mar.^[9]

Els conjunts d'isòbares solen adoptar unes formes o figures típiques que, un cop identificades, s'associen a determinats fenòmens atmosfèrics. Les configuracions bàsiques fonamentals són:

• l'anticicló, o alta, definit com zones d'alta pressió (superior a 1.013 hPa) al voltant dels quals les isòbares es tanquen formant cercles on la pressió augmenta des del perímetre cap al centre.
• la depressió, o baixa, delimitant zones de baixa pressió (inferior a 1.013 hPa) on les isòbares disminueixen la pressió des del perímetre cap al centre.
• la dorsal o cresta anticiclònica, que perllonga longitudinalment l'àrea anticiclónica.
• la fondalada, que perllonga una drepressió.
• la collada, zona situada entre dues depressions, a una banda, i dos anticiclons a l'altra.
• les isòbares paral·leles, al límit entre una depressió i un anticicló.
• el pantà baromètric, zones observables en el mapa on les pressions s'acosten als valors normals amb isòbares molt distants les unes de les altres.^[10][11]

En un tall o secció de la capa atmosfèrica de superfície s'observa que, als anticiclons. les superfícies isòbàriques s'organitzen ondulades i en forma de campana, mentre que a les depressions ho fan en forma d'embut.^[11]

Altes pressions: Solen aparèixer representades en el mapa per isòbares de forma el·líptica, amb valors creixents de la pressió des de la seva perifèria al centre. Es defineixen tres configuracions:

• Anticicló fix: Té una gran extensió. Anticicló mòbil: Fa de separació de dues famílies de depressions mòbils i és més petit que un anticicló fix. Àrea d'altes pressions: És una regió de forma irregular amb altes pressions en el seu interior i sense centres definits.

Baixes pressions: Depressió: Més conegudes com a borrasques, les depressions són quasi sempre mòbils. Cicló tropical: La seva àrea d'influència és molt menor. Àrea de baixes pressions: Les isòbares no són circulars i defineixen diversos centres.