Hisingerita
 Hisingerita | |
|---|---|
 | |
| Fórmula química | Fe3+₂ Si₂O₅ (OH)₄·2 H₂O |
| Epònim | Wilhelm von Hisinger  |
| Localitat tipus | Riddarhyttan (en)  |
| Classificació | |
| Categoria | Minerals fil·losilicats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 9.ED.10 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.ED.10 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/E.11 – Anhang |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | Monoclínic |
| Color | Negre, negre terrós |
| Fractura | Concoide |
| Duresa (Mohs) | 3 |
| Lluïssor | Gras |
| Color de la ratlla | Marró groguenc |
| Densitat | 2750[1] |
| Índex de refracció | 1,72; 2,456; 4,23 |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Hsg |
La hisingerita és un mineral, filosilicat de ferro (III), la fórmula del qual és Fe3+₂ Si₂O₅ (OH)₄·2 H₂O. És un mineral secundari brillant, de color negre o marró fosc, que s'ha format per la meteorització o alteració hidrotermal d'altres minerals de silicat i sulfur de ferro.[2]
Va ser descrita per primera vegada el 1751 per A.F. Cronstedt, sobre unes mostres de Väster Silvberg, a Dalarna (Suècia).[3] Deu el seu nom a Wilhelm Hisinger (1766-1852), químic suec.[4]
També hi ha una varietat anomenada hisingerita d'alumini en el qual un dels àtoms de ferro se substitueix per un altre d'alumini.[5]
Formació i jaciments
[modifica]És un mineral secundari, format per alteració deguda a la intempèrie o al pas del temps de silicats o sulfurs rics en ferro. Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la mina Elvira (Gavà, Baix Llobregat)[6] i a Canavelles (Conflent).[7]
Referències
[modifica]
- ↑ Hisingerita Arxivat 2016-04-23 a Wayback Machine.. Minerales.
- ↑ «http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/Hisingerite.». Arxivat de l'original el 2016-04-02. [Consulta: 20 abril 2016].
- ↑ Holtstam, Dan «Prehistory of an enigmatic mineral: hisingerite». GFF, 04-04-2023, pàg. 1–3. DOI: https://doi.org/10.1080/11035897.2023.2187079 [Consulta: 4 juliol 2023].
- ↑ http://www.webmineral.com/data/Hisingerite.shtml Webmineral
- ↑ http://www.mindat.org/min-11191.html Mindat
- ↑ Rosell Riba, Joan; Díaz Acha, Yael. Mines i minerals de la serra de les Ferreres. Les mines de Rocabruna, Bruguers, Gavà, el Baix Llobregat, Catalunya. Grup Mineralògic Català, 2022, p. 136. ISBN 978-84-09-47312-0 [Consulta: 23 gener 2024].
- ↑ Guitard, Gérard. Catalogue raisonné de la collection de minéralogie régionale du Centre européen de recherches préhistoriques de Tautavel (Pyrénées-orientales), 2010, p. 190 [Consulta: 23 gener 2024].