[go: up one dir, main page]
More Web Proxy on the site http://driver.im/Vés al contingut

Elaine Paige

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaElaine Paige

(2006) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Elaine Jill Bickerstaff Modifica el valor a Wikidata
5 març 1948 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Barnet (Anglaterra) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FormacióAida Foster Theatre School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, actriu de teatre, locutora de ràdio, cantant, artista d'estudi Modifica el valor a Wikidata
Activitat1964 Modifica el valor a Wikidata -
GènereMusical Modifica el valor a Wikidata
VeuMezzosoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webelainepaige.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0656704 Allmovie: p122274 TCM: 1289587 IBDB: 78068 TMDB.org: 201457
Spotify: 7KckozT8XPOqtgJjpAcrnA Musicbrainz: 03333a57-b696-44e2-9e19-588c268ebfc6 Songkick: 144122 Discogs: 117687 Allmusic: mn0000177120 Deezer: 71204 Modifica el valor a Wikidata

Elaine Paige OBE (nascuda Elaine Bickerstaff,[1] Barnet, Londres, 5 de març de 1948) és una cantant i actriu anglesa, principalment coneguda pel seu treball al teatre musical. Criada a Barnet, North London, Paige estudià a l'escola de teatre Aida Foster, debutant professionalment al teatre el 1964, amb només 16 anys. Va debutar al West End a la producció de Hair de 1968.

Després d'interpretar diversos papers durant la dècada de 1970, Paige va ser l'escollida per interpretar a Eva Perón en la primera producció d'Evita el 1978, fent-la una figura coneguda pel gran públic. Pel seu paper va guanyar el Premi Laurence Olivier per l'actuació de l'any en un musical. Va crear el personatge de "Grizabella" a Cats i va entrar al Top-10 amb "Memory", una cançó del show. El 1985 Paige publicà "I Know Him So Well" amb Barbara Dickson, del musical Chess, que segueix tenint el rècord de vendes d'un duo femení. Llavors va aparèixer a la producció original de Chess, a la que seguí un paper protagonista a Anything Goes, que co-produí. Paige va debutar a Broadway a Sunset Boulevard el 1996, interpretant el paper protagonista de "Norma Desmond", aconseguint que la crítica l'aclamés. Entre el 2000 i el 2001 va aparèixer a The King and I, i sis anys després tornà als escenaris del West End amb The Drowsy Chaperone. Esporàdicament ha treballat a la televisió.

A més d'haver estat nominada a 5 Premis Laurence Olivier, Paige ha guanyat molts altres premis pels seus papers teatrals i ha estat anomenada la Primera Dama del Teatre Musical Britànic. Ha publicat 22 àlbums en solitari, dels quals 8 van rebre consecutivament el disc d'or i quatre més el multi-platí. A més, Paige ha publicat 7 àlbums d'espectacles i ha cantat en concerts per tots el món. Des del 2004 presenta un programa a la BBC Radio 2 anomenat Elaine Paige on Sunday.

Biografia

[modifica]

Elaine Mary Bickerstaff va criar-se a Barnet, North London, on el seu pare treballava com a agent immobiliari i la seva mare era modista.[1] La seva mare havia estat cantant en la seva joventut, i el seu pare havia estat timbaler amateur.[2] Paige només fa 1,5 metres d'alt, la qual cosa segons diu li ha provocat perdre's els papers protagonistes.[3] La seva ambició original era ser tenista professional, però la seva directora li va fer notar que "mai no et veuran sobre la xarxa",[4] però Paige seguí jugant al tennis i ha confessat que l'esport és una de les seves passions.[5]

Als 14 anys escoltà la banda sonora de West Side Story, evocant-li el desig d'una carrera al teatre musical.[6] Les capacitats musicals de Paige van ser encoratjades per la seva professora de música de l'escola, Ann Hill,[5] qui també era cap del departament de música.[7] Paige va formar part del cor de Hill,[7] i el seu primer paper va ser de Susanna a una producció escolar de "Les noces de Fígaro" de Mozart,[8] que va ser seguit per parts a The Boy Mozart i solos al "Messies" de Handel,[2] una tasca molt difícil per a nens.[5] Paige també recorda cantant el paper de mezzo de "Bastienne" de Bastien and Bastienne, de Mozart.[7] Després de cantar l'ària, escollí convertir-se en el personatge i per alliberar un plor que el públic va convèncer el públic, tot i que es tractava d'un dolor real.[7]

Posteriorment el seu pare li suggerí que hauria d'anar a una escola de teatral,[2] i anà a l'Aida Foster Stage School.[1] En no tenir confiança, inicialment no li agradava; però el seu pare l'encoratjà a endurir-se i va créixer per gaudir la seva estada allà.[7] Després de graduar-se, la seva primera tasca va ser modelar roba infantil a Ideal Home Exhibition.[1] Abans de l'escla

Inicis professionals: 1968-1980 – debut al West End i Evita

[modifica]

La primera aparició professional de Paige als escenaris va ser durant la gira pel Regne Unit del musical de Anthony Newley/Leslie Bricusse The Roar of the Greasepaint—the Smell of the Crowd el 1964,[2] interpretant el paper d'una urchin xinesa.[8] A l'audició pel paper cantà "I'm Just a Girl who Cain't Say No", però va ser desestimada la primera vegada.[9] Va tenir millor sort la segona vegada després que la convencessin a presentar-se de nou sota un nou nom.[9] Navegant per la guia telefònica buscant inspiració, es fixà en la pàgina ("page") que estava observant i decidí que aquell seria el seu nom, afegint-hi una "i".[9] Als 20 anys va debutar al West End al musical Hair[10] el 27 de setembre de 1968, quedant-se al repartiment fins al març de 1970.[11] Mentre que era la substituta de "Sheila"[12] interpretà una membre de la tribu al cor,[12] motiu pel qual se li requerí que es despullés en escena en una escena.[8] Va aparèixer com un pilard a Oliver!.[7] Durant la següent dècada interpretà papers diversos en musicals, incloent Jesus Christ Superstar; Nuts; Grease (on interpretà el paper protagonista de "Sandy" entre 1973 i 1974), Billy (entre 1974 i 1975 interpretà a "Rita")[10][13] i The Boyfriend com "Maisie" (1975–1976).[11]

Després de mesos actuant i cantant en audicions,[6] Hal Prince oferí a l'encara relativament desconeguda Paige el paper d'Eva Perón en la primera producció teatral del musical Evita, de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber.[14][15] La seva actuació guanyà l'aclamació de la crítica i la portà a la prominència pública amb només 30 anys.[16] Paige era de fet la segona elecció pel paper després de Julie Covington.[16] Per la seva interpretació a Evita va guanyar el Premi Olivier a l'Actuació de l'Any en un Musica,[17] i el Premi Variety Club per la Personalitat de l'Any del Showbusiness.[18] Interpretà el paper durant 20 mesos, entre 1978 i 1980.[19] També publicà el seu primer àlbum en solitari el 1978 Sitting Pretty.[10] Just abans del seu èxit a Evita, Paige havia considerat seriosament la possibilitat de dedicar-se a la quitxalla, però després de cantar per a Dustin Hoffman, aquest li va fer prometre que continuaria al teatre.[16][20] Va admetre que estava "farta de tot" i que no podia pagar-se roba nova o menjar fora; "Evita va salvar-me", ha admès.[21]

1981-1993: l'època de "Cats" i "Chess"

[modifica]

El següent pas de Paige va ser un dels personatges femenins més notables de Lloyd Webber, en crear el paper de Grizabella a la producció original de Cats entre l'11 de maig de 1981 i el 13 de febrer de 1982.[22][23] Va entrar a darrera hora als assaigs quan l'actriu Judi Dench va haver de retirar-se a causa d'un trencament del tendó d'Aquil·les.[22] La interpretació de Paige de la cançó Memory, amb la que va obtenir un Top 10[24] és la seva signatura.[16][25] El single arribà al número 5 a les llistes britàniques, i ha estat enregistrat per més de 160 artistes.[26] Va tornar a interpretar de nou el paper de Grizabella per l'enregistrament en vídeo de "Cats" el 1998,[27] sent una de les dues úniques actuacions a la pel·lícula del repartiment original de Londres, l'altre va ser Susan Jane Tanner com "Jellylorum".[23] Segons la web de Paige el vídeo de Cats és el vídeo musical més venut al Regne Unit i a Amèrica.[28]

La producció del 1983 de Abbacadabra, escrita pels membres d'ABBA Björn Ulvaeus i Benny Andersson,[29] va tenir de protagonista a Paige amb el paper de Carabosse.[30] A continuació creà el paper de Florence per a l'àlbum conceptual de Chess, amb lletres de Tim Rice i música de Ulvaeus i Andersson.[31]

Els seus àlbums Stages (1983) i Cinema (1984) s'uniren al de "Chess" al Top 40 britànic, donant-li 3 discs consecutius d'èxit.[28] El 1985 Paige publicà "I Know Him So Well", un duet de "Chess" cantant amb Barbara Dickson,[10] el qual assolí la primera posició a les llistes britàniques de singles durant 4 setmanes[32] i encara segueix sent el single cantat per un duet femení amb més vendes.[16][33] Entre 1986 i 1987 Paige interpretà a "Florence" a la producció teatral de Chess,[10] un paper que li donà una nova nominació als Premis Olivier per l'Actuació Més Destacada d'una Actriu en un Musical.[34] El 1988 cantà a la Casa Blanca.[25]

A continuació, entre 1989 i 1990 interpretà la "Reno Sweeney" del musical Anything Goes, que ella co-produí.[10] Patti LuPone l'estava interpretant a Broadway en aquells moments, i Paige lluità per co-produir-lo per tal d'assegurar-se el paper abans que no el pogués fer Lupone.[19] En interpretar a "Reno Sweeney" va ser la primera vegada en què va usar un accent americà en escenari,[35] i li va donar la seva tercera nominació per a un Premi Olivier.[36] Al costat de les seves intervencions teatrals, va aparèixer al programa de televisió el 1989 amb Diana Rigg.[10]

El 1993 Paige signà per interpretar durant un any la cantant francesa Édith Piaf a l'obra musical Piaf, de Pam Gems, amb l'aclamació de la crítica.[13] The Guardian va escriure que Paige era una Piaf magnífica, perfecta.[2] La producció requeria que Paige cantés 15 cançons, algunes en francès, i havia d'estar en escena 2 hores i 40 minuts en total, obligant-la a abandonar la producció abans del previst per esgotament.[13] El seu retrat de Piaf li va donar la quarta nominació a l'Olivier a Millor Actriu de Musical;[37] posteriorment publicà un àlbum, titulat "Piaf", que contenia cançons d'Édith Piaf tant en anglès com en francès.[38]

1994-2001: Sunset Boulevard i debut a Broadway

[modifica]

El 1995, Paige va ser nomenada Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic (OBE) per la Reina Elisabet per la seva contribució al teatre musical.[39][40]

El 1994, Paige interpretà breument el paper de "Norma Desmond" a la producció del West End de Sunset Boulevard, de Lloyd Webber, quan Betty Buckley va ser baixa a causa d'una apendectomia d'urgència.[41] La naturalesa de la situació significava que Paige només tenia dues setmanes i mitja d'assaigs abans de la seva primera actuació.[41] Va admetre sentir-se intimidada per la tasca que tenia al davant després de veure a Glenn Close al paper just abans de començar amb els assaigs.[41] Paige va guanyar-se de nou la crítica londinenca en una actuació que "no només es retorça fins a treure l'última gota de l'acció dramàtica, sinó que també ofereix tocs inesperats d'humor•[41] I va interpreter el personatge a temps complert l'any següent.[13] Va guanyar el Premi Variety Club a Millor Actriu de l'Any,[10] i de nou va ser nominada al Premi Olivier a Millor Actriu el 1996 per la seva actuació al musical.[42]

Durant l'estada de Sunset Boulevard al Adelphi Theatre del West Wend el 1995, Paige descobrí una massa al pit, fent-la visitar un metge, qui inicialment li va assegurar que en un inici no calia preocupar-se de res.[43] Tornà en dues ocasions, i el metge finalment l'envià a fer proves, que confirmaren que la massa era cancerosa, 9 mesos després que ella l'hagués descobert.[44] Continuà el seu paper a la producció sense perdre's cap funció,[21] afirmant que "Quan faig la funció estic molt emotiva. Algunes de les lletres de cop i volta prenen un significat completament diferent. Paraules com "'as if we never said goodbye" (com si mai ens haguéssim dit adéu) esdevenen més reals."[43] Paige va anar a operar-se un diumenge a causa dels seus compromisos teatrals, tenis 5 anys de tractament mèdic i completà un programa de radiació.[43] Parlà per primera vegada sobre el seu encontre amb el càncer de mama en una entrevista el 2004,[43] on el va descriure el període com "la cosa més temible que m'ha passat en tota la vida".[45]

Paige va passar a la producció americana de Sunset Boulevard per debutar a Broadway, al Minskoff Theatre el 12 de setembre de 1996,[11] staying with the show until it closed on 22 March 1997.[46] Els graons de l'escala van haver d'elevar-se 15 cm, per tal d'acomodar-se a la curta estatura de Paige, car si no hagués estat difícil veure-la darrere de la barana.[47] Paige va ser rebuda a Broadway amb una gran ovació del públic,[48] i rebé bones crítiques per la seva interpretació de "Norma Desmond".[49] Paige va ser la primera "Norma Desmond" de Sunset Boulevard en cantar una de les cançons clau de l'espectacle, "With One Look", que va interpretar per primera vegada en el casament de Lloyd Webber amb Madeleine Gurdon, tot i que en aquells moments la cançó s'anomenava "Just One Glance".[13] Lloyd Webber va afirmar, veient la interpretació de Paige d'una de les altres principals cançons del show, "As If We Never Said Goodbye",, que "era bona, si no la millor, de tot el que he sentit meu".[2] Pel que fa a la lletra clau de la cançó "This world's waited long enough. I've come home at last" (Aquest món ha esperat massa. He vingut per fi), Paige intentà canviar la manera en què es cantava, malgrat ser plenament conscient de les exigències de Lloyd Webber.[41] Per a ella, el moment no havia explotat tot el seu potencial absolut, de manera que s'apropà al director del show, David Caddick, i expressà que volia conservar la paraula "home", la qual cosa ell acceptà.[41] Tot i que va ser una decepció per a ella quan esperava interpretar Evita, Cats i Chessa Broadway, Paige va dir del seu debut d'allà "Va ser el moment perfecte per anar amb aquest show en particular".[13] Després que acabés Sunset Boulevard, Paige patí una depressió, comentant que el final del show va ser el sentiment més terrible... Sento que he perdut quelcom molt important per a mi. Crec que he mort i he marxat lluny.[50]

El crític artístic Melvyn Bragg va presentar una edició especial de The South Bank Show sobre la carrera de Paige el 1996, titulat The Faces of Elaine Paige.[51] L'episodi la va veure visitant llocs del món on obres que ella va protagonitzar van representar-se.[51]

El 1997, Paige va debutar en concert als Estats Units quan inaugurà la temporada del Boston Pops, que va ser emesa a Amèrica per la WGBH.[52] L'any següent, va fer una aparició estel·lar a la celebració del 50è aniversari d'Andrew Lloyd Webber al Royal Albert Hall.[53] Durant la seva intervenció va cantar "Memory" i "Don't Cry for Me Argentina". El següent treball de Paige va ser el de Célimène a Le Misanthrope el 1998, però va admetre que va enyorar el component musical i que el silenci li era was slightly unsettling to her.[13] Poc després la National Operatic and Dramatic Association li concedí el Premi a les Fites d'Una Vida.[18] Poc després realitzà juntament amb Bette Midler un concert a Nova York per recaptar fons per la Breast Cancer Research Foundation.[54]

Entre el 2000 i el 2001 interpretà a "Anna Leonowens" en un revival de The King and I, de Rodgers i Hammerstein, al London Palladium.[18] En un inici Paige declinà un oferiment pel paper, però després l'acceptà, admetent que havia "oblidat de quina partitura tan meravellosa es tractava",[55] tot i que es qüestionà sobre la seva pròpia capacitat pel paper.[19] Abans d'estrenar-se ja s'havien ingressat £7 milions en venda d'entrades.[56] La crítica de The Independent comentà "Serà impossible tenir un èxit com Evita i un èxit com Anna", lamentant-se que Paige encara no estava prou refinada pel paper,[57] tot i que The Spectator afirmava que el paper encara enfortia més el seu títol de "Primera Dama del Teatre Musical Britànic".[58] Durant la seva estada a The King and I, la seva mare va ser diagnosticada amb un càncer. Malgrat que Paige volia abandonar el show, la seva mare insistí que havia de continuar fins que acabés el seu contracte,[1] i la germana de Paige, Marion Billings, va admetre que "va ser molt dur per a l'Elaine, havent d'anar cada nit al teatre sabent que volia estar amb la mare".[1]

2002-present: Radio i retorn al West End i a Broadway

[modifica]

Paige cantà a la inauguració dels Jocs Olímpics d'Hivern de 2002 a Salt Lake City, i va debutar en concert a Los Angeles.[59] El 2003 interpretà a Angèle a Where There's a Will, dirigida per Peter Hall.[18] A continuació va interpretar a "Mrs Lovett" a la producció de la New York City Opera de Sweeney Todd al març de 2004,[60] rebent crítiques positives[61] i una nominació pel Premi Drama Desk a l'Actriu Més Destacada en un Musical.[62] Paige realitzà una gira pel Regne Unit titulat "No Strings Attached".[63]

Al setembre del 2004, Paige començà un programa de ràdio, Elaine Paige on Sunday,;[39] a la BBC Radio 2, emetent música del teatre musical i del cinema.[64] En una crítica desfavorable, el show va ser descrit per Elisabeth Mahoney del The Guardian com "a chilly, alienating listening experience" and a "rare wrong move" on the part of Radio 2.[65] i Lisa Martland de The Stage es mostrà d'acord "it is by far the music that brings me back to the programme ... and not her lightweight presenting style".[66] Malgrat això, el programa té una audiència habitual de 3 milions d'oients;.[29] i a més cada setmana hi ha entrevistes.[67] Paige a més ha realitzat aparicions televisives, interpretant a "Dora Bunner" a l'adaptació que la ITV va fer el 2005 de A Murder is Announced, d'Agatha Christie, a la sèrie Marple, abans d'interpretar un paper convidat com a post mistress a Where the Heart Is.[68] La seva aparició a "Marple" va tenir una audiència de 7,78 milions de telespectadors.[69]

El 2006, després de 12 anys, publicà un nou àlbum d'estudi, titulat Essential Musicals.[68] L'àlbum incloïa cançons populars de musicals elegits per una enquesta al seu programa de ràdio,[68] que comptà amb els vots de 400.000 oients.[4] Fins aquell moment, Paige havia enregistrat 20 àlbums en solitari, dels quals 8 van ser disc d'or i 4 més van ser-ho de platí; a més d'aparèixer en 7 àlbums de repartiments.[4] Paige també va aparèixer en concert a Escandinàvia, Hong Kong, Europa, l'Orient Mitjà, Nova Zelanda, Austràlia i Singapur.[70] El 20 i el 21 de desembre del 2006 actuà a Shanghai, prorrogant la seva estada per satisfer la demanda.[14] Amb una notable absència del teatre musical, car no havia interpretat cap personatge des de feia diversos anys, el 2006 s'explica dient que "no hi ha res que hagi volgut fer, i si em vol contractar per un any al teatre, sis dies a la setmana, i sense tenir vida, llavors ha de ser quelcom que vulguis fer amb tot el cor".[68] També ha afirmat que creu que pels actors grans és més dur obtenir papers al teatre.[45]

El 2007, Paige tornà al West End després d'una absència de sis anys,[39] com "Chaperone/Beatrice Stockwell " a The Drowsy Chaperoneal Novello Theatre.[71] La producció només es representà en 96 funcions,[72] tot i que quan s'estrenà rebé una important ovació del públic i una reacció optimista de la crítica.[73] The Daily Telegraph va escriure: "Elaine Paige és un bon esport... bromes habituals sobre la seva reputació de ser "difícil" amb un somriure que no sembla forçat... Només l'autoimportància seriosa i la depressió crònica no et faran gaudir d'una tarda absurdament entretinguda."[74] Paul Taylor de The Independent no va quedar tan impressionat i va escriure "una Elaine Paige amb un paper poc adequat no aconsegueix estar divertida fins a un nivell gairebé enginyós com a cuidadora gairebé secant de l'heroïna.".[75] Per la seva interpretació, Paige va ser nominada al Premi What's On Stage, a la categoria de Millor Actriu de Repartiment en un Musical.[76] A continuació col·laborà amb el duo Secret Garden en l'enregistrament de la cançó "The Things You Are to Me" pel seu àlbum del 2007 Inside I'm Singing.[77]

Per recaptar diners per a Sport Relief, Paige ballà un tango al programa de televisió Sport Relief does Strictly Come Dancing amb Matt Dawson al març de 2008, ocupant la segona posició en la votació absoluta.[78] Inaugurà el International Musical Eisteddfod de Llangollen al juliol del 2008, interpretant algunes de les seves cançons més conegudes dels seus 40 anys de carrera.[79] A continuació inicià la seva gira mundial, amb actuacions a la Xina, Amèrica i Austràlia.[25] Per celebrar els seus 40 anys de carrera, a l'octubre del 2008 Paige publicà un llibre autobiogràfic de fotografies titulat Memories.[80] El llibre trigà uns 8 mesos a compilar-se; "Des d'"Evita", crec, he mantingut una agenda. Els meus pares sempre guarden retalls de premsa i coses sobre mi. Tinc un munt de material de referències per treballar", comentà Paige.[81]

El 2010 publicà un àlbum titulat Elaine Paige and Friends, produït per Phil Ramone.[82] L'àlbum presenta duets de Paige amb artistes com Johnny Mathis, Barry Manilow i Olivia Newton John, així com en un duet amb Sinéad O'Connor en una nova cançó, 'It's Only Life', escrita per Gary Barlow and Tim Rice.[82] Entrà al Top 20 de les llistes britàniques,[83] aconseguint l'estatus de Disc d'Or.[84]

Paige interpretà el paper de "Carlotta Campion" a la producció de Follies del Kennedy Center al maig i juny de 2011, al Eisenhower Theatre de Washington, DC, rebent crítiques molt favorables per la seva interpretació de "I'm Still Here". La producció era protagonitzada per Bernadette Peters, Jan Maxwell, Ron Raines i Danny Burstein.[85] Tornà a interpretar el paper al Marquis Theatre de Broadway entre el 7 d'agost de 2011 i el 22 de gener del 2012. Està previst que l'interpreti quan la producció viatgi a Los Angeles.[86]

Llegat

[modifica]

Havent realitzat tants papers protagonistes en musicals famosos, molts d'ells amb l'aclamació de la crítica, Paige sovint és referida com la Primera Dama del Teatre Musical Britànic.[21] El 2008 celebrà el 40è aniversari del seu debut professional al West End.[80] Paige no ha estat mai casada ni ha tingut fills,[21][50] encara que va mantenir una relació d'onze anys amb el lletrista Tim Rice durant els 80.[87] Ha afirmat que hauria volgut tenir fills, però "tinc una vida meravellosa, i estic plena d'una altra manera."[68]

La capacitat de Paige cantant ha fet que sigui lloada per tot el món, igual que els seus dots interpretatius que Andrew Gans de la revista Playbill va dir que "el regal que Paige fa és la dissecció d'un paper i com determina quina frase, gest o emoció poden portar a una escena fins al seu màxim potencial dramàtic."[41] Mark Shenton també lloà la seva veu al 288 com "una de les més distintives i impressionants veus del negoci".[88] Lloyd Webber insisteix que la seva interpretació de "As If We Never Said Goodbye" és una de les millors interpretacions d'una de les seves cançons.[2]

Paige s'ha guanyat una reputació d'algú que "pot ser difícil". Brian Logan, de The Times', va escriure "Paige no és exactament coneguda per la seva humilitat. Als perfils dels diaris, la paraula "difícil" se li aplica sovint".[16] En una ocasió, va dir a un periodista que deixaria de donar entrevistes a dones perquè, segons les pròpies paraules, "no confio en altres dones en aquestes situacions. Estableixen una germandat amb tu i la traeixen a cada moment."[13] El que s'aprecia com un costat fred de la seva personalitat va set també apreciat per Logan,[16] però Paige ha afirmat que sovint es diu d'ella que és greu i molt seriosa.[89] Un altre editor la va trobar "refrescant i amb els peus a terra" i "molt amigable".[25]

Opinions sobre el teatre

[modifica]

Encara que Paige ha realitzat una llarga carrera al teatre musical, rarament va a veure'n, perquè prefereix veure cinema o teatre de text.[90] A més, ella es considera més una actriu que no pas una cantant,[13] i constata que "prefereixo estar dins d'un personatge".[4] Comparant la tasca de Rodgers i Hammerstein amb la de Lloyd Webber, Paige afirma que troba que les cançons de Rodgers i Hammerstein són més difícils de cantar, i les descriviu com un desafiament. Conclou dient que "és una manera de cantar més quieta, més controlada, not belting it out".[13]

A la llum de les demandes físiques de treballar al teatre Paige ha dit que "el teatre musical és el més dur que qualsevol actor pugui fer. Et tornes obsessiu en el dormir, en menjar el correcte, en no parlar i en donar a la teva veu descans i exercici".[10] Mirant la pressió de d'haver d'estar en una condició adequada per actuar al teatre cada nit, remarca que "no vols llegir les cartes de la gent t'escriu i està decebuda – és tan horrible el sentiment de culpa que sents per no estar allà".[13] Com a part de la rutina rigorosa que segueix abans dels papers musical per cuidar-se la veu, Paige deixa de menjar productes làctics i de beure alcohol i també es concentra en mantenir-se en forma.[13] Després de 3 mesos a la producció, quan la seva veu comença a cansar-se, fins i tot abandona la seva vida social, a vegades comunicant-se mitjançant un bloc de notes i el fax.[13] El procés d'assaigs és quan Paige està més contenta, usant el temps per "descobrir i aprofundir " sense haver de sentir-se avergonyida.[41] Tampoc mai no llegeix les crítiques, afirmant que no li ajuda tenir moltes opinions.[6]

Paige ha comentat que els programes de reality com Any Dream Will Do, a la recerca d'un actor desconegut que protagonitzi un musical són la major amenaça al teatre actualment, opinant que "actors que ja s'estan esforçant al teatre no somien en entrar en aquests shows.[6] En una altra entrevista, es qüestionà sobre la seriositat dels actors que es presenten per aquests tipus d'espectacles: "no entraries en un d'aquests shows en cas que t'expulsin la primera setmana i tots els teus col·legues ho vegin".[16] També ha fet públic el seu desig que es produïssin més musicals nous, en lloc de tants revivals.[25]

Papers teatrals

[modifica]
Anys Producció Paper Teatre Premis[30]
1968–1970 Hair Membre de la Tribu Shaftesbury Theatre
1973–1974 Grease Sandy New London Theatre
1974–1975 Billy Rita Theatre Royal, Drury Lane
1975–1976 The Boyfriend Maisie Haymarket Theatre, Leicester
1978–1980 Evita Eva Perón Prince Edward Theatre
1981–1982 Cats Grizabella New London Theatre
1983–1984 Abbacadabra Miss Williams/Carabosse Lyric Theatre, Hammersmith
1986–1987 Chess Florence Vassy Prince Edward Theatre
1989–1990 Anything Goes Reno Sweeney Prince Edward Theatre
1993–1994 Piaf Édith Piaf Piccadilly Theatre
1994, 1995–1996, 1996–1997 Sunset Boulevard Norma Desmond Adelphi Theatre (West End)
Minskoff Theatre (Broadway)
1998 Le Misanthrope Célimène Piccadilly Theatre
  • Premi a Una Vida de la National Operatic and Dramatic Association
2000–2001 The King and I Anna Leonowens London Palladium
2003 Where There's a Will Angèle Yvonne Arnaud Theatre & Theatre Royal, Brighton
2004 Sweeney Todd, the Demon Barber of Fleet Street Mrs Lovett New York City Opera
2007 The Drowsy Chaperone The Drowsy Chaperone/Beatrice Stockwell Novello Theatre
  • Nominada: Premi What's On Stage - Millor Actriu de Repartiment de Musical[76]
2011 Follies Carlotta Campion Kennedy Center (Washington DC)
Marquis Theatre (Broadway)

Discografia

[modifica]

Enregistraments de repartiments

[modifica]
Any Títol de l'àlbum Notes
1970 Fresh "Hair" Enregistrament original de Londres
1974 Billy Enregistrament original de Londres
1978 The Barrier: A Love Story Enregistrament d'estudi de 1978
1978 Evita Enregistrament original de Londres
1981 Cats Enregistrament original de Londres
1984 Chess
1989 Anything Goes Enregistrament del revival de Londres de 1989
1992 Nine
2000 The King and I Enregistrament del revival de Londres del 2000
2011 Follies Enregistrament del revival de Broadway del 2011

D'altres àlbums i aparicions especials

[modifica]

Elaine formà part del grup 'The Colors of Love' en tres singles entre 1968/69 amb el segell 'Page One', amb cançons escrites per Mike Hazelwood i Alan Hammond. El grup estava format per of Elaine Paige, Jill Longstaff, Joan Knighton, Terry Pritchard, John Shepherd i Russel Stone.

POF060: I'm A Train / Up On A Cotton Cloud

POF086: Just Another Fly / 2010

POF124: Mother of Convention / Songs Mother Made

Year Album title Other notes
1972 Hatching Out Amb el grup Sparrow; veu principal a "Don't Ask", "Many Things Are Clear", "Dream Song", Rainsun Song" i "Hello Goodbye". La darrera peça va restar inèdita fins que l'àlbum es publicà en CD al 1995.
1998 Songs from Whistle Down the Wind La cançó "If Only"
2000 Michael Ball - Christmas Duet a "As Long As There's Christmas"
2001 Andrew Lloyd Webber — Masterpiece Enregistrament en viu del concert al Gran Saló del Poble de Beijing, Xina.
2010 I Dreamed a Dream - The Susan Boyle Story Duet en viu amb Susan Boyle

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Fox, Sue. Relative Values: Elaine Paige, singer, and her sister, Marion. The Times, 23 May 2004. Retrieved on 5 January 2008.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Gans, Andrew. Diva Talk: Meet Broadway's New Norma, Elaine Paige. Playbill, 11 September 1996. Retrieved on 24 February 2008.
  3. ↑ Elaine is a little cross. The Daily Express, 14 June 2007. Retrieved on 21 January 2007.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Copstick, Kate. A new Paige. The Scotsman, 21 October 2006. Retrieved on 18 January 2008.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Actress and singer Elaine Paige. abc.net.au, 11 October 2005. Retrieved on 7 January 2008.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Barnett, Laura. Portrait of the artist: Elaine Paige, actor. The Guardian, 22 May 2007. Retrieved on 7 January 2008.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Barber, Richard. Me and my school photo: Elaine Page remembers the heartfelt sob at an end-of-term concert that sparked her acting career. The Daily Mail, 21 November 2009. Retrieved on 28 January 2010.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Angie Davidson Interviews Elaine Paige Arxivat 2007-06-08 a Wayback Machine.. lupus.org.uk. Retrieved on 10 March 2008.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 This Morning - Elaine Paige. itv.com. Retrieved on 26 August 2010.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 10,8 Shenton, Mark. Turning another Paige - Elaine Paige. The Stage, 10 December 2004. Retrieved on 12 April 2008.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Elaine Paige Shows Arxivat 2008-01-02 a Wayback Machine.. Elaine Paige Official Website. Retrieved on 2 July 2008.
  12. ↑ 12,0 12,1 Fessier, Bruce. Keep turning the Paige. The Desert Sun, 10 August 2008. Retrieved on 14 August 2008.
  13. ↑ 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 Barber, Lynn. Show girl. The Guardian, 16 May 2000. Retrieved on 7 January 2008.
  14. ↑ 14,0 14,1 Qiao, Michelle. Elaine Paige sings to Shanghai. China Daily, 12 December 2006. Retrieved on 18 January 2008.
  15. ↑ Lloyd Webber to revive Evita show. BBC News, 31 January 2006. Retrieved on 5 January 2008.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 Logan, Brian. The turning of the Paige. The Times, 4 June 2007. Retrieved on 6 January 2008.
  17. ↑ The Nominees and Winners of The Laurence Olivier Awards for 1978 Arxivat 2010-11-28 a Wayback Machine.. Society of London Theatre. Retrieved on 24 February 2008.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Elaine Paige to Return to the West End in B'way Hit The Drowsy Chaperone. london.broadway.com. Retrieved on 5 January 2008.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Shenton, Mark. Elaine Paige. london.broadway.com, 11 June 2007. Retrieved on 20 April 2008.
  20. ↑ Elaine Paige is Celebrating Good Times Arxivat 2012-07-11 at Archive.is. Living North. Retrieved on 14 September 2010.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Elaine Paige: Sex, drugs and musicals Arxivat 2010-11-12 a Wayback Machine.. The Daily Telegraph, 20 September 2008. Retrieved on 25 August 2010.
  22. ↑ 22,0 22,1 Record-breaking Cats bows out. BBC News, 15 January 2002. Retrieved on 5 January 2008.
  23. ↑ 23,0 23,1 Marks, Peter. Cover Story; Broadway's 'Cats': Restaged for Eternity (And We Thought They Were Kidding!). The New York Times, 1 November 1998. Retrieved on 6 January 2008.
  24. ↑ Elaine Paige launches eisteddfod. BBC News, 9 July 2008. Retrieved on 13 July 2008.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Price, Karen. Elaine Paige - the First Lady of Theatre. Western Mail, 27 June 2008. Retrieved on 29 June 2008.
  26. ↑ Milner, Catherine. Lloyd Webber's Cats give their final miaow Arxivat 2013-01-14 at Archive.is. The Daily Telegraph, 5 December 2002. Retrieved on 5 January 2008.
  27. ↑ Paws and play - Cats goes to video. BBC News, 1 October 1998. Retrieved on 5 January 2008.
  28. ↑ 28,0 28,1 Elaine Paige Biography Arxivat 2004-10-01 a Wayback Machine.. Elaine Paige Official Website. Retrieved on 5 January 2008.
  29. ↑ 29,0 29,1 Blackman, Jaine. Elaine Page & Michael Ball - The Rec. Swindon Advertiser, 15 July 2006. Retrieved on 19 January 2007.
  30. ↑ 30,0 30,1 Elaine Paige career profile Arxivat 2007-07-01 a Wayback Machine.. Elaine Paige Official Website. Retrieved on 5 January 2008.
  31. ↑ Groban & Menzel Star in Chess at Royal Albert Hall Arxivat 2008-01-14 a Wayback Machine.. whatsonstage.com, 11 January 2008. Retrieved on 19 January 2008.
  32. ↑ Corliss, Richard. A Hit Show for the Record Arxivat 2010-10-29 a Wayback Machine.. Time, 18 March 1985. Retrieved on 5 January 2008.
  33. ↑ You ask the questions (Such as: so, Elaine Paige, have you ever sung in a karaoke bar?). The Independent, 7 June 2000. Retrieved on 29 January 2008.
  34. ↑ 34,0 34,1 The Nominees and Winners of The Laurence Olivier Awards for 1986 Arxivat 2010-11-28 a Wayback Machine.. Society of London Theatre. Retrieved on 24 February 2008.
  35. ↑ Trucco, Terry. A London Accent for 'Anything Goes'. The New York Times, 25 July 1989. Retrieved on 21 March 2008.
  36. ↑ 36,0 36,1 The Nominees and Winners of The Laurence Olivier Awards for 1989/90 Arxivat 2012-02-13 a Wayback Machine.. Society of London Theatre. Retrieved on 24 February 2008.
  37. ↑ 37,0 37,1 The Nominees and Winners of The Laurence Olivier Awards for 1994 Arxivat 2010-12-21 a Wayback Machine.. Society of London Theatre. Retrieved on 24 February 2008.
  38. ↑ Piaf. Amazon. Retrieved on 19 February 2008.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Elaine Paige returns to West End. BBC News, 18 January 2007. Retrieved on 5 January 2008.
  40. ↑ 40,0 40,1 The London Gazette: (suplement) no. 54066. pp. 10–13. 16 juny 1995. Consulta: 19 febrer 2008.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 41,4 41,5 41,6 41,7 Gans, Andrew. America, Meet Elaine Paige. Playbill, 15 September 1996. Retrieved on 25 August 2010.
  42. ↑ 42,0 42,1 The Nominees and Winners of The Laurence Olivier Awards for 1996 Arxivat 2009-01-24 a Wayback Machine.. Society of London Theatre. Retrieved on 24 February 2008.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 Hardy, Rebecca. Elaine's close curtain call. The Daily Mail, 8 May 2004. Retrieved on 6 January 2008.
  44. ↑ Cummins, Fiona. Elaine's Secret Breast Cancer Battle[Enllaç no actiu]. Daily Mirror, 8 May 2004. Retrieved on 7 January 2008.
  45. ↑ 45,0 45,1 Bishop, Caroline. The Big Interview: Elaine Paige. Society of London Theatre, 6 June 2007. Retrieved on 6 January 2007.
  46. ↑ Weber, Bruce. The Fans Kept Howling for More, but That's All There Was. The New York Times, 24 March 1997. Retrieved on 11 July 2008.
  47. ↑ Brantley, Ben. Growth Factor: It's a Force of Will. The New York Times, 13 September 1996. Retrieved on 27 March 2008.
  48. ↑ Donovan, Deirdre. An Interview with Elaine Paige. theatrescene.net, 17 September 2010. Retrieved on 19 February 2011.
  49. ↑ Gans, Andrew. Diva Talk: Elaine Shines/ Betty Sings. Playbill, 13 September 1996. Retrieved on 24 February 2008.
  50. ↑ 50,0 50,1 Barber, Richard. Getting to know me: Elaine Paige. Daily Mirror, 16 April 2000. Retrieved from findarticles.com on 6 January 2008.
  51. ↑ 51,0 51,1 Torreano, Bradley. Elaine Paige Biography Arxivat 2009-04-20 a Wayback Machine.. MTV. Retrieved on 29 March 2008.
  52. ↑ Gans, Andrew. Diva Talk: Together at Last (Again): Elaine in Boston; Patti in London. Playbill, 16 May 1997. Retrieved on 24 February 2008.
  53. ↑ Van Gelder, Lawrence. Footlights. The New York Times, 7 April 1998. Retrieved on 7 January 2008.
  54. ↑ Gans, Andrew. Diva Talk: Charitable Divas and More. Playbill, 7 May 1999. Retrieved on 24 February 2008.
  55. ↑ Low, Valentine. New Paige turns for King and I Arxivat 2013-01-14 at Archive.is. The London Evening Standard, 25 April 2000. Retrieved on 21 January 2007.
  56. ↑ King and I opens in triumph. BBC News, 4 May 2000. Retrieved on 20 April 2008.
  57. ↑ Butler, Robert. All dressed up but going nowhere. The Independent, 8 May 2000. Retrieved on 20 April 2008.
  58. ↑ Morley, Sheridan. The first lady sings. The Spectator, 13 May 2000. Retrieved on 20 April 2008.
  59. ↑ Ehren, Christine.Elaine Paige Sings for Olympics Feb. 15-16; Makes L.A. Concert Debut Feb. 20-21. Playbill, 15 February 2002. Retrieved on 24 February 2008.
  60. ↑ Zinoman, Jason. On Stage And Off. The New York Times, 30 January 2004. Retrieved on 6 January 2008.
  61. ↑ New York City Opera's Sweeney Todd reviews. The Stephen Sondheim Society, 12 March 2004. Retrieved on 9 May 2008.
  62. ↑ Gans, Andrew. Elaine Paige to Record New Theatre Album. Playbill, 25 June 2006. Retrieved on 24 February 2008.
  63. ↑ Gans, Andrew. Elaine Paige to Launch "No Strings Attached Tour" in May. Playbill, 25 December 2003. Retrieved on 24 February 2008.
  64. ↑ Lulu stars in new Radio 2 line-up. BBC News, 3 August 2004. Retrieved on 5 January 2008.
  65. ↑ Mahoney, Elisabeth. Shrill by mouth. The Guardian, 30 May 2005. Retrieved on 5 January 2008.
  66. ↑ Martland, Lisa. Radio - light programme. The Stage, 30 April 2007. Retrieved on 12 April 2008.
  67. ↑ Gans, Andrew. West End Star Elaine Paige to Host BBC Radio Program . Playbill, 11 August 2004. Retrieved on 24 June 2008.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 Marlow, Will. Rock and pop. Manchester Evening News, 17 October 2006. Retrieved on 6 January 2008.
  69. ↑ Weekly Viewing Summary. See w.e 02/01/05 Arxivat 2008-07-12 a Wayback Machine.. Broadcasters' Audience Research Board. Retrieved on 9 March 2008.
  70. ↑ Paige starts Antipodes tour. The Stage, 20 September 2005. Retrieved on 12 April 2008.
  71. ↑ Baluch, Lalayn. West End's The Drowsy Chaperone to close in August. The Stage, 10 July 2007. Retrieved on 5 January 2008.
  72. ↑ Hastings, Chris and Jones, Beth. Early curtain call for 25 West End shows[Enllaç no actiu]. The Daily Telegraph, 29 July 2007. Retrieved on 8 March 2008.
  73. ↑ Ouzounian, Richard. Drowsy Chaperone wakes up British critics. The Star, 8 June 2007. Retrieved on 20 April 2008.
  74. ↑ Spencer, Charles. Frothy and inane, but curiously touching[Enllaç no actiu]. The Daily Telegraph, 7 June 2007. Retrieved on 20 April 2008.
  75. ↑ Taylor, Paul. The Drowsy Chaperone, Novello Theatre, London. The Independent, 8 June 2007. Retrieved on 20 April 2008.
  76. ↑ 76,0 76,1 WOS Theatregoers' Choice Nominees Announced Arxivat 2008-02-11 a Wayback Machine.. whatsonstage.com, 7 December 2007. Retrieved on 22 February 2008.
  77. ↑ Gans, Andrew. Paige, Streisand and More Featured on Secret Garden's "Inside I'm Singing" CD. Playbill, 4 December 2007. Retrieved on 24 February 2008.
  78. ↑ Sport Relief. The Daily Mirror, 14 March 2008. Retrieved on 15 March 2008.
  79. ↑ Elaine Paige to open latest chapter of International Musical Eisteddfod[Enllaç no actiu]. Wrexham Evening Leader, 15 January 2008. Retrieved on 8 May 2008.
  80. ↑ 80,0 80,1 Gans, Andrew. Elaine Paige Memoir entitled "Memories," Arrives in U.K. Stores Oct. 2 Playbill, 2 October 2008. Retrieved on 18 October 2008.
  81. ↑ Gans, Andrew. DIVA TALK: Catching Up with Elaine Paige. Playbill, 18 September 2009. Retrieved on 28 January 2010.
  82. ↑ 82,0 82,1 Hetrick, Adam, Gans, Andrew. Dionne Warwick, Olivia Newton-John and John Barrowman to Duet on Elaine Paige Album. Playbill, 18 August 2010. Retrieved on 25 August 2010.
  83. ↑ Gans, Andrew. "Elaine Paige and Friends" CD Debuts in U.K. Top 20. Playbill, 8 November 2010. Retrieved on 7 December 2010.
  84. ↑ Gans, Andrew. "Elaine Paige and Friends" CD Goes Gold. Playbill, 20 December 2010. Retrieved on 19 February 2011.
  85. ↑ Gans, Andrew. "Hats Off, Here They Come, Those Beautiful Girls": Starry Follies Begins Kennedy Center Run May 7". Playbill, 7 May 2011. Retrieved 29 May 2011.
  86. ↑ Gans, Andrew. «Hey, L.A., We're Coming Your Way: 'Follies' Ends Broadway Run Jan. 22». Playbill, 22-01-2012. [Consulta: 22 gener 2012].
  87. ↑ Bertodano, Helena de. Tunes are child's play[Enllaç no actiu]. The Daily Telegraph. Retrieved on 6 January 2008.
  88. ↑ Shenton, Mark. Another turn of (the) Paige….. Arxivat 2012-03-19 a Wayback Machine. The Stage, 24 September 2008. Retrieved on 25 August 2010.
  89. ↑ Dykes, Andy. The 5-Minute Interview: Elaine Paige, Singer, actor and broadcaster Arxivat 2008-01-12 a Wayback Machine.. The Independent, 14 May 2007. Retrieved on 18 January 2008.
  90. ↑ Ellis, James. Elaine Page Interview. Metro, 5 January 2001. Retrieved on 7 January 2008.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Elaine_Paige&oldid=33939304»