Batifuller

El batifuller o batifullera, a vegades anomenat tirador d'or, és aquell ofici dedicat a picar un metall noble amb un martell fins a convertir-lo en fines làmines que s'utilitzaven per l'embelliment de les obres d'art.^[1][2] Aquestes s'anomenen pans d'or o d'argent, segons el material de què estiguessin fetes, i arribaven a tenir el gruix d'un full de paper o menys. També es podien fer d'altres metalls.

Abans de l'aparició de l'ofici de batifuller, el pa d'or o de plata se l'havia d'elaborar el mateix artista que l'emprava per les seves obres. La professió menestral va aparèixer separadament a partir del segle xiv per proveir altres oficis com ara dauradors, pintors de retaules, relligadors, oripellers…^[1]

El 1306 ja hi havia una confraria de batifullers i brunyidors a València.^[2] En canvi, a Barcelona l'ofici no apareix esmentat fins al 1395; i en aquest cas la confraria era conjunta entre batifullers, oripellers i guadamassilers,^[1] almenys a partir del segle xvi, sota el patronatge de Sant Miquel Arcàngel.^[2]

La tècnica que descriu Teòfil comença per batre una peça d'or sobre una superfície llisa fins a obtenir una làmina. Es talla en quadrats que s'interfolien amb uns altres materials on no s'adhereixi l'or per a construir una mena de "llibre" de fulls alterns. Aquest material era originalment pergamí o teixits animals. El quadrat d'or es col·loca al centre de la superfície del pergamí i tot el conjunt s'embolcalla en una borsa de vitel·la que serà batuda amb un martell sobre una superfície plana fins que l'or s'estengui fins a ocupar tota la superfície del material interfoliar.^[3] Cennini indica a Il libro dell'arte que per a la realització del pa d'or es facin servir ducats que, amb un pes aproximat de 3,5 grams, permet obtenir un centenar de fulls adients per brunyir.^[4] Segons aquestes dades, cada làmina tindria entre 28 i 35 micres d'un or que, tot i no ser pur, ja que les monedes contenien una part de coure, era suficient.

Les tècniques dels batifullers permetien obtenir 130 fulls de 20 x 10 cm a partir d'una moneda d'un ducat i que permet cobrir entre 6 i 8 metres quadrats.^[3] Tot i que també s'utilitzava or en brut o procedent de peces velles, la materia primera més habitual eren les monedes. A Espanya, les monedes més utilitzades eren els ducats d'onze reals, els doblons i els escuts degut al gran percentatge d'or pur que contenien. La manca de monedes d'or av fer que progressivament es comencés a fer servir or adulterat i plata colrada. A partir del segle xvii, a conseqüència de la crisi econòmica de la monarquia hispànica, es començà a fer servir monedes d'or de baixa qualitat tot i especificar l'ús de l'"or més pur", així com l'anomenat "or de pragmàtica", un aliatge d'or d'Alemanya (or fals) amb argent, al qual se li aportava color afegint-hi safrà torrat.^[5]

• Cennini, Cennino. Libro del arte (en castellà). Editorial MAXTOR (trad. 1947, reeditada el 2008), 1390. ISBN 9788497613903 [Consulta: 10 juliol 2011]. 
• «Batifuller». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• Gómez Pintado, Ainhoa. El oro en el arte: materia y espíritu. (en castellà). Universidad del País Vasco, 2008. ISBN 978-84-9860-056-8 [Consulta: 15 juliol 2012]. ^{[Enllaç no actiu]}
• Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6. 
• de Quinto Romero, María Luisa. Los batihojas: artesanos del oro (en castellà). Editora Nacional, 1984. ISBN 978-84-276-0668-5.