Batalla d'Ontígola
Guerra del Francès  | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | batalla | ||
| Data | 18 novembre 1809 | ||
| Lloc | Ontígola | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | victòria francesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La batalla d'Ontígola fou una batalla de la guerra del francès.
Antecedents
[modifica]
El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener.[2] El I Cos del mariscal Claude-Victor Perrin va ser el responsable de la conquesta amb tres divisions d'infanteria sota els generals de la divisió François Amable Ruffin, Eugène-Casimir Villatte i Jean François Leval, dues divisions de cavalleria comandades per Antoine Charles Louis de Lasalle i Victor de Fay de La Tour-Maubourg, així com de l'artilleria del general de la divisió Alexandre-Antoine Hureau de Sénarmont. En total, hi havia 20.000 homes i 50 canons.[3]
Sabedor el mariscal Ney de les diferències entre la Junta d'Astúries i la Romana, va envair Astúries amb 6.000 homes des de Galícia fins a Oviedo, mentre des de Valladolid amb una força semblant travessava el port de Pajares el general François Étienne de Kellermann. Ney va entrar a Oviedo el 19 de Maig, Kellermann va quedar-se a Oviedo, i a Villaviciosa al general Jean Pierre François Bonet, que havia arribat des de Santander, i Ney va tornar a Galícia. El mes de juny, Soult decideix abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[4]
Després de la frustrada invasió de Portugal de Nicolas Jean de Dieu Soult, Wellesley va avançar cap a Espanya per unir-se als espanyols de general Cuesta, combatent a la batalla de Talavera contra sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani,[5] i Wellesley immediatament es va retirar a Portugal atès que Soult pretenia tallar la seva retirada a Portugal.[6]
La campanya espanyola de la tardor de 1809 va pressionar en direcció a Madrid tant del nord com del sud. Els espanyols van demanar ajuda d'Arthur Wellesley de Wellington,[4] però després de la falta de cooperació durant la campanya de l'agost, el general britànic es va negar, restant a Badajoz per defensar la frontera de Portugal.[7]
Vicente de Cañas y Portocarrero va derrotar Jean Gabriel Marchand a la batalla de Tamames i va prendre viles fins a arribar a Salamanca, que va alliberar el dia 25. A finals del mes la Junta Central va dissenyar un pla d'aproximació cap a Madrid, ordenant a l'Exèrcit de Centre, que cobria el front a Sierra Morena, que avancés fins al riu Tajo i mantenir-se en la riba esquerra d'aquest riu entre Aranjuez i Toledo, per envair Castella.[7] Els francesos es van veure sorpresos per l'empenta sud, perquè el 9 de novembre, l'exèrcit del sud es trobava a 35 quilòmetres de Madrid, amb només 7.000 soldats francesos que els bloquejaven. Llavors, Juan Carlos de Aréizaga va perdre els nervis i es va aturar tres dies abans de continuar cap a Madrid, donant temps al reagrupament francès.
Batalla
[modifica]Els generals Édouard Jean Baptiste Milhaud i Antoine Marie Paris d'Illins amb tres regiments de dragons, el 10è regiment de caçadors i els llancerspolonesos, amb uns 2.100 homes en total, havien creuat el Tajo per Aranjuez, i es van enfrontar a sis esquadrons espanyols (Alcántara, Pavia, de l'Infant, Voluntaris de Madrid, Carrabiners Reials i Guàrdia de Corps, amb 1.500 efectius aproximadament, comandats per Juan Bernuy i Miguel March.[1] Tot i l'inici favorable a la cavalleria espanyola, la millor posició dels francesos els va permetre replegar-se i perseguir a la cavalleria espanyola que va fugir en desordre fins als voltants d'Ocaña, on es trobava el regiment de Zayas que va acudir ràpidament a prestar ajuda, aconseguint-rebutjar als perseguidors.[8] En el combat va morir el general Paris.[9]
Conseqüències
[modifica]Les tropes franceses van acampar en Ontígola aquella mateixa nit mentre les espanyoles es van retirar a Ocaña on foren derrotats l'endemà a la catastròfica batalla d'Ocaña,[10] i juntament amb la de exèrcit espanyol del nord una setmana després a la batalla d'Alba de Tormes van deixar Espanya oberta a la dominació francesa, el camí estava obert a la conquesta francesa d'Andalusia.[11]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Espino Jiménez, Francisco Miguel «Angel de Saavedra y la Guerra de la Independencia patriotismo y exaltación del sistema liberal». Historia Contemporánea, 44, 2012, pàg. 217-218. ISSN: 1130-2402.
- ↑ Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42.
- ↑ Hourtoulle i Girbal, 1979, p. 209-215 i 218.
- ↑ 4,0 4,1 Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
- ↑ Pagnet, 2005, p. 93.
- ↑ Wellesley, Richard. The Despatches and Correspondence of the Marquess Wellesley, K. G.: During His Lordship's Mission to Spain as Ambassador Extraordinary to the Supreme Junta in 1809. John Murray, 1838, p. 152.
- ↑ 7,0 7,1 Acción de Ontígola**(Batalla de Ocaña). Guerras con Historia [Consulta: 11 desembre 2019].
- ↑ «La campaña de Ocaña». Guerra de la independencia en google maps. [Consulta: 14 desembre 2019].[Enllaç no actiu]
- ↑ Queipo de Llano Ruiz de Saravia Toreno, José Maria. Historia del levantamiento, guerra y revolución de España. Rivadeneyra, 1872, p. 232.
- ↑ Glover, Michael. The Peninsular War 1807-1814. Penguin, 2001, p. 115. ISBN 0-14-139041-7.
- ↑ S. de Aldama, Dionisio; García González, Manuel. Historia general de España desde los tiempos primitivos hasta fines del año 1860: inclusa la gloriosa guerra de Africa (en castellà). vol.18. M. Tello, 1862, p.101.