cangur

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /kəŋˈɡur/^ⓘ, occidental /kaŋˈɡuɾ/
• Rimes: -uɾ
• Etimologia: Del castellà canguro, de l’anglès kangaroo, d'un antic anglès *kangooroo ‎(«cangurú»), de gangurru en la llengua aborigen australiana guugu yimidhirr, aplicat a una de les espècies. Va ser registrat per James Cook el 1770, però Phillip King el 1820 no ho va poder confirmar i es va estendre l'explicació que la resposta a Cook volia dir «no t'entenc». El 1972 es va confirmar l'origen en la paraula gangurru.

Com a mainader és calc semàntic del castellà.

cangur m. ‎(plural cangurs)

1. Marsupial d'Austràlia i illes pròximes caracteritzat per tenir la part posterior més desenvolupada, que li permet de caminar a salts, i les femelles disposen d'una bossa a l'abdomen amb les glàndules mamàries.
2. Impermeable amb mànigues, caputxa i una butxaca ampla al davant
3. (peixos) bocadolça

• cangurú

cangur m. f. ‎(plural cangurs)

1. (castellanisme) Mainader o mainadera a hores convingudes.

• Síl·labes: can·gur (2)
• Heterograma de 6 lletres (acgnru)

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB, Optimot

• Pronúncia: /ˈkan.ɡur/
• Etimologia: Del francès kangourou.

cangur m. ‎(plural canguri)

1. cangur