veu

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom, verb present)

Oriental:	central /ˈbɛw/ⓘ
	balear /ˈvəw/, /ˈvɛw/
Occidental:	nord-occidental /ˈbew/
	valencià /ˈvew/, /ˈbew/

• Rimes: -ɛw

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (verb passat)

Oriental:	central /ˈbew/, balear /ˈvew/
Occidental:	nord-occidental /ˈbew/
	valencià /ˈvew/, /ˈbew/

• Rimes: -ew
• Homòfon: beu
• Etimologia: Del català antic vou, per pronúncia relaxada, provinent del llatí voce, segle XIV.

veu f. ‎(plural veus)

1. So humà que li permet comunicar-se amb altres fent passar l'aire per les cordes vocals, que vibren i sonen.
2. Per extensió, so característic d'un instrument o judici d'una entitat.
3. Característica de la conjugació dels verbs, que distingeix entre veu activa o passiva segons l'agent que efectuï l'acció.
4. Lema en un diccionari.

• articulació, opinió

• portaveu

• Córrer la veu: escampar una notícia.
• No tenir ni veu ni vot: no poder opinar.
• Portar la veu cantant: ser líder.
• Veu natural: tècnica vocal per cantar diferent de la veu impostada; és la tècnica utilitzada per la majoria dels cantants pop/rock, on no s'usa tant el vibrato.

veu

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de veure.
2. (literari, valencià) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del passat simple de veure.

• [2] véu (grafia obsoleta)

• Síl·labes: 1

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot