Herba

 

En sentit ampli entre les herbes culinàries, a més de les herbes pròpiament dites, poden ser incloses plantes llenyoses (romaní, farigola...) i fins i tot arbres (fulles de llorer).

Una primera precisió en fa referència a la quantitat. L’ús de les herbes culinàries es limita a petites quantitats, per a donar sabor i aroma i no pas en percentatges substancials formant part important de l’aliment a ingerir. Contràriament, les verdures sí que formen part de l’aliment.

Una manera d’analitzar l’ús de les herbes en la cuina és a partir de les obres culinàries més importants.

• Marc Gavi Apici en la seva obra De re coquinaria, proposa algunes herbes que poden considerar-se habituals en la cuina mediterrània actual: all, anís, anet, api, tàperes, cardamom, alcaravia, ceba, escalunya, ceba tendra, coriandre, safrà, comí, fonoll, llorer, gingebre, romaní, api bord, menta, herba gatera, alfàbrega, orenga, julivert, sajolida, sèsam, mostassa, timó (farigola),...

• En el Llibre de Sent Soví s’esmenten unes quantes herbes prou conegudes i populars: julivert, marduix, sàlvia, menta, coriandre, alfàbrega, sajolida, farigola, fonoll, matafaluga, eruga, lletsó, verdolaga, créixens.

• En el Llibre del Coc les herbes relacionades són molt semblants a les de la llista anterior: alcaravia, all, celiandre, comí, julivert, llor, matafalufa, menta, moraduix, orenga, poliol, romaní, sajolida, sàlvia...^[4]

Per infusió o decocció de substàncies vegetals (plantes medicinals, espècies i altres) en aigua, s’obtenen begudes molt variades, algunes de les quals amb efectes medicinals.^[8][9][10]

El primer tractat de medicina conservat, datat de cap al 5000 aC, fou obra dels sumeris. Entre altres aspectes el tractat considera l’ús d’algunes plantes medicinals relacionades amb malalties concretes.^[11]

Al voltant del 162 dC, el metge Galè basava gran part de les seves pràctiques curatives en les plantes medicinals.^[12] La medicina tradicional a l'Índia (aiurveda)^[13][14] i la medicina tradicional xinesa empren herbes curatives des de fa segles.^[15][16][17] La tradició de les herbes medicinals en la cultura occidental es relaciona amb personatges com Hipòcrates, Galè, Dioscòrides Pedaci,^[18] Pau d'Egina,^[19] Avicenna, Paracels i molts altres.

L'ús d'herbes i de plantes, en general, és habitual en molts rituals i costums socials.

• Bramanisme. En moltes cerimònies és freqüent l’ús d’un pom d’una herba anomenada kusa (Desmostachia bipinnata).^{[20][21][22][23]}

• En moltes cerimònies del zoroastrisme es fa servir el barsom, un manat de branques de magraner tallades i lligades per un sacerdot autoritzat.^[24][25]

• En el sopar de la Pasqua jueva és tradicional menjar herbes amargues, anomenades maror.^[26][27][28]

• A les Illes Hawaii és tradicional oferir collarets de flors (leis) als nouvinguts.^[29][30]

• El calumet era la pipa cerimonial de les tribus de les planes d'Amèrica del Nord.^[31][32][33]

• Per tot Catalunya, València i Mallorca hi ha diverses manifestacions populars anomenades “balls de rams”. En cada ball es produeix l’obsequi d’un ram d’un dels dansaires a la seva parella. Pot ser l’home o la dona qui ofereix el ram. Per exemple, en el ball dels Pabordes, la dona ofereix un ram d’alfàbrega a l’home.^[34]

• Apotecari.
• Mitjalluna (estri).

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Herba

• Les vint-i-cinc herbes remeieres més freqüents. VilaWeb.