Mastoïditis
La mastoïditis, en medicina, fa referència a la infecció i simultània inflamació de l'os mastoides o apòfisi mastoide localitzat al crani.[1]
 Inflamació de la part posterior de l'orella  | |
| Tipus | osteïtis, malaltia de l'orella mitjana i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | otorinolaringologia |
| Patogènesi | |
| Localització | orella mitjana |
| Classificació | |
| CIM-11 | AB11.3 |
| CIM-10 | H70 |
| CIM-9 | 383.0-383.1 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 22479 |
| MedlinePlus | 001034 |
| eMedicine | 2056657 i 966099 |
| Patient UK | Mastoid-and-Mastoiditis |
| MeSH | D008417 |
| UMLS CUI | C0024904 |
| DOID | DOID:0060322 |
L'apòfisi mastoideés una prominent projecció arrodonida de l'os temporal localitzada darrere del conducte auditiu extern. Constitueix un important punt d'inserció de músculs, incloent-hi l'esternoclidomastoïdal. En general, l'apòfisi mastoide és lleugerament major en proporció en homes que en les dones.[2]
Epidemiologia
modificaLa mastoïditis és més prevalent en infants d'entre 2 i 5 anys. Presenta un lleuger predomini en sexe masculí. Antigament, era una de les principals causes de mort d'aquests.[3] Avui en dia, hi ha menys casos i els casos són menys perillosos.[4]
Simptomatologia
modificaLa infecció de l'apòfisi mastoide es presenta amb tota una sèrie de signes i símptomes. Alguns d'ells poden ser: febre, dolor, secreció auditiva, cefalea, inflamació de la part posterior de l'orella, entre altres.[5] El dolor sol ser intens i continuat sobretot a la palpació de la part posterior de l'orella. La febre i el malestar general són comuns en aquesta situació clínica. A més a més, el timpà pot estar inflamat i envermellit.[3]
Etiologia
modificaLa causa principal de mastoïditis és la complicació d'una infecció de l'orella mitjana (otitis mitjana aguda o la crònica). Aquesta infecció pot passar llavors l'os mastoides. Aquesta infecció era i és més prevalent en infants.[4]
L'otitis pot ser a conseqüència d'un colesteatoma. Les secundàries a l'otitis mitjana crònica són més greus i el bacteri més freqüent amb un percentatge de 28% a 58% és el pneumococ. Altres de freqüents són St.pyogenes, S.aureus i H. influenzae. Les menys freqüents són la Pseudomona aeruginosai anaerobis.[3]
Diagnòstic
modificaPel diagnòstic cal una exploració física, sobretot, al cap i a la zona posterior de l'orella. La presència de signes com el dolor, vertigen, mareig i de símptomes com la febre, secreció auditiva i el malestar general poden ajudar a concloure el diagnòstic.[1]
Es poden fer proves complementàries com la tomografia computada de l'orella. A més a més, també es pot fer un cultiu de la secreció auditiva per detectar la presència de bacteris.[4]
Tractament
modificaEl tractament principal de la mastoïditis és l'antibioteràpia. Primerament, per via intravenosa i posteriorment per via oral. Aquest tractament, en algunes situacions, pot no arribar a l'os mastoide i llavors cal fer una intervenció quirúrgica per extreure la part afectada de l'os mastoide. Aquest procés és anomenat mastoidectomia. A més a més, també es pot dur a terme una altra intervenció quirúrgica anomenada miringotomia que consisteix a drenar l'orella mitjana a través del timpà.
Complicacions
modificaAquesta infecció si es tracta a temps no comporta cap complicació. Si aquesta no es tracta correctament poden aparèixer tota una sèrie de complicacions com: vertigen, abscés epidural, meningitis, pèrdua de l'audició parcial o completa, destrucció de l'os mastoides o disseminació de la infecció a l'organisme.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Mastoiditis» (en anglès). MedlinePlus, 12-04-2008. [Consulta: 16r setembre 2001].
- ↑ Gray's Anatomy para Estudiantes. Elsevier, 2006. ISBN 9788481748321 [Consulta: 1r novembre 2015].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Infecciones otorinolaringológicas» (en castellà). José San Martín. Arxivat de l'original el 2016-05-08. [Consulta: 16r setembre 2001].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Mastoiditis» (en castellà). University of Maryland: medical center. [Consulta: 16r setembre 2001].
- ↑ «Mastoiditis» (en castellà). Clínica Dam, 10-08-2003. [Consulta: 16r setembre 2001].