Llengua VSO

Una llengua VSO o llengua Verb Subjecte Objecte (sent l'últim un sinònim de complement directe), és aquella que, més sovint, disposa els elements de l'oració en aquest ordre, per exemple: Menja el noi les taronges. S'ha de tenir en compte que moltes llengües permeten diversos ordres dels constituents, però típicament es pot discernir un ordre bàsic, i és segons aquest que una llengua es classifica.

Llengües VSO inclouen l'àrab clàssic i l'estàndard modern, les llengües celtes vives (però no el còrnic, el qual és extint o reviscut), les llengües amazigues, la llengua maia clàssica, el tagàlog, el cebuà, el maori, el malgaix, i el tongalès.

Aquest concepte pertany a la tipologia, la categorització de les llengües segons característics compartits, un d'aquests característics sent l'ordre dels sintagmes de la frase.

Segons un estudi de 402 llengües, l'ordre VSO és el tercer més comú dels sis possibles ordres, amb un 9,20% de les llengües estudiades.^[1] L'ordre més comú és el SOV, amb el 44,78% de les llengües estudiades, lleugerament més comú que l'ordre SVO. Aquests dos ordres representen més del 85% de les llengües del món, un fet sociolingüísticament interessant atès que hi ha fins a sis possibles ordres bàsics de constituents.