Míssil balístic intercontinental

 

Des del seu mateix origen, els coets s'han utilitzat per llançar càrregues explosives contra l'enemic. El desenvolupament de les armes nuclears i dels coets espacials a partir de finals de la Segona Guerra Mundial va permetre combinar les dues tecnologies en un nou tipus d'arma per atacar la rereguarda estratègica de l'enemic amb càrregues atòmiques. La separació geogràfica entre els dos contendents principals de la Guerra Freda va esperonar aquesta necessitat, i a penes una dècada després dels bombardeigs nord-americans de les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki el 1945, tant els Estats Units com la Unió Soviètica perfeccionaven el desenvolupament d'aquests míssils nuclears d'abast intercontinental, comunament inspirats a la V-2 alemanya de 1942.^[2]

 

El primer míssil balístic intercontinental veritable va ser el R-7 Semyorka soviètic (índex GRAU: 8K71; designació OTAN: SS-6 Sapwood), una variant militar del coet Spútnik de Serguei Koroliov utilitzat per posar en òrbita el primer satèl·lit artificial. L'R-7 tenia 34 metres de llarg i 3 metres de diàmetre, pesava 280 tones i estava proveït d'una sola ogiva de 3 megatones, que podia llançar a 8.800 km de distància amb una precisió de 5 km al voltant del blanc. Es tractava d'un coet de dues etapes amb motors d'oxigen líquid i querosè, recolzats durant el llançament amb quatre propulsors auxiliars. S'orientava mitjançant un sistema de guia inercial, que actuava sobre motors vernier instal·lats a totes les etapes. Les modificacions subsegüents a les proves van acabar en la variant R-7A (GRAU: 8K74), de desembre de 1959, amb 12.000 km d'abast i capacitat de càrrega augmentada.

 

Els Estats Units, confiats en la capacitat de la seva Força Aèria, no van poder llançar el Atlas-D d'1,44 Mt fins al juliol de 1959, però només van disposar d'un ICBM veritable amb l'arribada del Titan I. A partir d'aquest moment, les dues superpotències van començar a desplegar una extensa força nuclear de míssils balístics intercontinentals. A aquests dissenys primitius els van seguir aviat armes més sofisticades com el SS-7 Saddler i el Titan II.

La possibilitat de disparar aquesta classe de míssils des de submarins es va explorar també des de molt aviat. No obstant això, les dificultats inherents a la navalització d'aquestes armes complexes van fer que no hagués SLBMs intercontinentals veritables fins a l'aparició del soviètic SS-N-8 Sawfly el 1973, i el Trident C-4 nord-americà a 1979. En aquells dies, ja feia molts anys que estaven en servei els mítics míssils amb base a terra Minuteman III (EUA) i SS-18 Satan (URSS) que van donar forma al concepte de destrucció mútua assegurada característic de la Guerra Freda amb les seves ogives múltiples MIRV d'alta energia i gran precisió. Va venir a continuació el SS-19 Stiletto soviètic, més lleuger i econòmic, per reforçar aquesta capacitat. Per aquestes mateixes dates, Xina va posar en servei el seu primer ICBM, el DF-5.

Durant els anys 1980, les dues superpotències van desenvolupar una nova generació de míssils balístics intercontinentals amb tecnologies avançades. Aquesta es va plasmar en els ICBM soviètics SS-24 Scalpel i Topol, així com en el SLBM nord-americà-britànic Trident II D5 i el R-39 de l'URSS. En aquest període, va aparèixer a l'escenari el SLBM francès MSBS M-45.

De tota manera, aquestes potències nuclears secundàries produïen els seus míssils per desenes, mentre que els Estats Units i la Unió Soviètica en desplegaven centenars i fins i tot milers.

 

Nombrosos tractats internacionals, i sobretot la finalització de la Guerra Freda, han reduït el nombre, desplegament i estat d'alerta de molts d'aquests míssils. No obstant això, encara que amb menors recursos, la recerca i desenvolupament de noves tecnologies prossegueix. El resultat són els ICBM Topol-M i RS-24 (Rússia), DF-31 (Xina) i Jericó III (Israel), així com els SLBM RSM-56 Bulava (Rússia, en proves), JL-2 (Xina, en desenvolupament) i Trident E6 (Estats Units, en desenvolupament).

L'Índia, a més, s'està sumant amb el míssil Agni V (en proves). Corea del Nord va realitzar una prova d'un míssil balístic de llarg abast en 2009.

En un míssil balístic intercontinental es poden distingir les següents fases de vol:

• Fase d'acceleració, de 3 a 5 minuts (més breu en els coets de combustible sòlid i més prolongada en els de combustible líquid). Al final d'aquesta fase, l'altitud és de 150 a 400 km, depenent de la trajectòria escollida; la velocitat puja a 7 quilòmetres per segon.
• Fase de trànsit: aproximadament 25 minuts de vol espacial suborbital, en una òrbita el·líptica. L'apogeu (a mig camí) s'arriba a uns 1.200 km d'altitud, i la projecció de l'òrbita sobre la superfície és semblant a un Gran Cercle, encara que lleument desplaçat a causa de la rotació terrestre durant el temps de vol. Durant aquesta fase, el míssil allibera les ogives independents i ajuts a la penetració com globus metàl·lics, chaff, bengales, cimbells i expansors.
• Fase de reentrada (començant a una altitud de 100 km): 2 minuts. El recorregut final previ a la detonació es realitza a una velocitat de fins a 4 quilòmetres per segon (en els ICBM més primitius es produïa a menys d'1 km/s).

Un ICBM modern pot assolir els seus blancs a la màxima distància en menys de 30 minuts.

A més, els submarins llançadors de míssils SLBM, si aconsegueixen acostar-se a les costes enemigues sense ser detectats per llançar des d'una distància reduïda, poden programar els seus míssils per descriure trajectòries deprimides. Açò augmenta la velocitat i redueix l'altitud i el temps de vol, constrenyent així el temps de preavís del defensor a pocs minuts.

Es van haver de concebre estratègies noves per a aquesta arma radicalment diferent i singularment devastadora, a mig camí entre el coet artiller i la guerra espacial, entre l'arma de represàlia i la capacitat d'aniquilar l'enemic en el seu propi territori. Aquestes estratègies van anar evolucionant conforme avançaven les idees, l'art de la guerra i la tecnologia disponible.

Fill de la V-2, la primera aproximació estratègica a l'ús del míssil balístic intercontinental se semblava molt a l'aplicació que li va donar a aquesta el règim nazi: un coet d'abast i potència extraordinària per atacar les ciutats de l'enemic, despoblant i dislocant així la seva capacitat humana, industrial i infraestructural per fer la guerra.^[2]

No obstant això, la simple potència bruta d'aquesta arma, l'amenaça mai vista que representava, la va convertir ràpidament en l'objectiu primari de les armes nuclears de l'enemic. D'aquesta manera, cadascuna de les superpotències va començar a construir més i més ICBMs per destruir els cada vegada més i més ICBMs que construïa l'altra, en un esprint embogit que culminaria en els anys 1980, amb desenes de milers d'ogives disponibles i la capacitat d'aniquilar nombroses vegades a l'enemic i a la humanitat sencera (overkill).

Conceptes com dissuasió total, destrucció mútua assegurada, guerra termonuclear total, guerra nuclear selectiva, escalada, doctrina de primer ús, contenció, condicions d'alerta estratègica, protecció civil atòmica i altres per l'estil es van tornar comuns en el pensament militar i social. Les societats es van veure embolicades en el temor i el fatalisme, el que va produir com a reacció un desenvolupament del moviment pacifista i antinuclear. Els militars i les estratègies convencionals també van haver de canviar per a no arriscar-se a ser destruïts en un primer atac devastador.

La dissuasió nuclear va contribuir a impedir un conflicte obert entre superpotències i va produir un increment de les guerres subsidiàries on aquestes s'enfrontaven a través de tercers.

Després del final de la Guerra Freda, es va reduir el nombre d'ogives i amb això també la percepció d'amenaça a la societat i entre els militars. Avui en dia, els països que disposen d'aquest tipus d'armes aposten per una lògica més selectiva en el seu ús potencial, gràcies al fet que han arribat a uns nivells de precisió i fiabilitat extraordinaris.

Durant la Guerra Freda, els Acords SALT dels anys 1970 entre les principals superpotències, així com el Tractat INF. Ambdós limitaven el nombre de llançadors i caps; aquest és l'inici en la pràctica del "desarmament nuclear".

En finalitzar la Guerra Freda i reduir-se per tant el grau de confrontació entre les superpotències, es va implementar el tractat START I (1991); això va reduir finalment el nombre real de caps en un pla de desarmament que culminaria el 2001, amb unes 6.000 ogives desplegades. No obstant això, la denúncia nord-americana del Tractat sobre Míssils Anti-Balístics de 1972 va impedir la ratificació per part russa del tractat START II (1993), que hauria reduït aquesta xifra a 2.000 caps el 2012. També va bloquejar la negociació de l'START III. Posteriorment, el tractat SORT (2003) va proposar un objectiu molt difuminat i del que qualsevol de les parts pot retirar-se en qualsevol moment.