Comunitat autònoma

La constitució espanyola reconeix i garanteix el dret a l'autonomia per a les nacionalitats i regions que integren l'Estat.^[10] Podien accedir a l'autonomia:^[11]

• Dues o més províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes;
• els territoris insulars; i
• una província d'entitat regional històrica.

Tanmateix, les Corts Generals tenen el dret a:^[12]

• autoritzar la constitució d'una comunitat autònoma per motius d'interès nacional encara que el seu àmbit territorial no superi el d'una província i no reuneixi les condicions anteriors; i
• autoritzar o acordar un estatut d'autonomia a territoris que no es trobin integrats en l'organització provincial.

Basant-se en les estipulacions constitucionals anteriors es van conformar, entre 1979 i 1996 disset comunitats autònomes i dues ciutats autònomes:

• Andalusia, Catalunya, Euskadi i Galícia (com a "nacionalitats històriques"), així com l'Aragó, el País Valencià, Castella i Lleó, Castella - la Manxa, i Extremadura van accedir a l'autonomia com a comunitats pluriprovincials;
• Canàries i les Illes Balears van accedir a l'autonomia com a territoris insulars;
• Cantàbria, Astúries, La Rioja i la Regió de Múrcia van accedir a l'autonomia com a comunitats uniprovincials d'entitat regional històrica, així com Navarra, encara que aquesta última ho va fer per mitjà de l'actualització i millorament dels seus furs;^[13]
• la Comunitat de Madrid va accedir a l'autonomia per motius d'interès nacional;^[14] i
• Ceuta i Melilla, com a ciutats, van accedir a llur autonomia per autorització de les Corts Generals, encara que no es troben integrades en l'organització provincial.

Les comunitats autònomes tenen com a norma institucional bàsica un estatut d'autonomia.^[15] Els estatuts d'autonomia fan constar la denominació de la comunitat segons la seva identitat històrica; la delimitació del territori, la denominació, l'organització i la seu de les institucions de govern; i les competències que assumeixen dins el marc establert per la constitució.^[16]

L'organització institucional autonòmica estipulada en els estatuts d'autonomia es basa en una divisió de poders integrada per:^[5][17]

• una assemblea legislativa autonòmica, els integrants de la qual són elegits per sufragi universal d'acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri la representació de les diverses zones que integren el territori; l'Assemblea té la facultat legislativa;
• un Consell de Govern, amb funcions executives i administratives, encapçalat per un President, elegit per l'Assemblea entre els seus membres i nomenat pel rei d'Espanya; el president dirigeix el Consell de Govern i ostenta la suprema representació de la comunitat respectiva i l'ordinària de l'Estat dins d'aquella; tant el president com els membres del Consell de Govern són responsables políticament davant l'Assemblea;
• un Tribunal Superior de Justícia, sens prejudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem de l'Estat, que culmina l'organització judicial dins l'àmbit territorial de la comunitat autònoma.

Ja que la devolució d'autonomia a Espanya s'ha fet d'una manera asimètrica, no totes les comunitats autònomes gaudeixen de les mateixes competències autonòmiques. Una de les diferències principals és la competència fiscal, que divideix les autonomies en dos grups generals, amb diferències entre llurs membres:

• les comunitats forals (Euskadi i Navarra), que gaudeixen d'autonomia fiscal; i
• les comunitats de règim comú (la resta), que no gaudeixen d'autonomia fiscal, però poden conservar un percentatge dels impostos recaptats internament, així com recaptar altres impostos, taxes i contribucions especials.

Les competències estan distribuïdes entre les comunitats autònomes i l'Estat central segons els articles 148 i 149 de la Constitució. Les competències són exclusives de l'Estat, exclusives de la comunitat autònoma o compartides.^[5] L'Estat central, a més, pot cedir competències amb les lleis marc i les lleis de transferència o delegació^[18] i llevar-ne amb les lleis d'harmonització.^[19]

Les competències que posseeixen les comunitats autònomes són d'algun dels dos tipus: la competència de crear els seus propis òrgans i institucions i la competència de poder gestionar assumptes relatius a elles. La manera d'atribuïr de manera definitiva les competències del segon tipus és la que genera més conflictes.

El poder judicial queda absolutament exclòs en el repartiment de les competències a altra organització que no siga l'Estat central.^[20]

Per a resoldre els freqüents conflictes de competències^[21] hi ha establerts dos mecanismes judicials: mitjançant la jurisdicció contenciosa-administrativa per al control dels òrgans administratius i mitjançant el Tribunal Constitucional per als conflictes de competència.^[22]

• Aragón Reyes, Manuel «La construcción del Estado autonómico» (en castellà). Cuadernos constitucionales de la Cátedra Fadrique Furió Ceriol, 54-55, 2006, pàg. 75-95. ISSN: 1133-7087.
• Castelao Rodríguez, Julio; Villar Ezcurra, Marta; González, Arturo. Régimen local y autonómico (en castellà). Madrid: Universitas, 1996. ISBN 84-7991-057-7. 
• Paniagua Soto, Juan Luis; Alvarado Pérez, Emilio. Introducción al estudio de las Comunidades Autónomas (en castellà). Madrid: Universitas, 1997. ISBN 84-7991-065-8. 
• Rebollo Delgado, Lucrecio; Pais Rodríguez, Ramón. Introducción al derecho I (Derecho público) (en castellà). Madrid: Dykinson, 2004. ISBN 84-9772-331-7. 
• Viciano, Roberto. Constitución y reforma de las estatutos de autonomía: Procedimientos constitucionales de modificación del Estado autonómico (en castellà). València: Tirant lo Blanch, 2005. ISBN 84-8456-252-2. 

• Autonomia jurídica

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comunitat autònoma

• Pobles d'Espanya Arxivat 2006-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
• Directori de webs de les comunitats autònomes Arxivat 2005-05-08 a Wayback Machine. (castellà)
• Història del cafè ("para todos") (català) (castellà)

Viccionari