John Ford

John Ford

(1946)
Biografia
Naixement	(en) Sean Aloysius O'Feeney 1r febrer 1894 Cape Elizabeth (Maine)
Mort	31 agost 1973 (79 anys) Palm Desert (Califòrnia)
Causa de mort	càncer d'estómac
Sepultura	Cementiri de Holy Cross
Formació	Portland High School
Alçada	183 cm
Activitat
Ocupació	actor de cinema (–1917), director de cinema, realitzador, guionista, productor de cinema, oficial naval, productor
Activitat	1913 - 1966
Ocupador	Office of Strategic Services Universal Pictures
Influències	The Plow That Broke the Plains (en)
Carrera militar
Branca militar	Marina dels Estats Units d'Amèrica
Rang militar	comandant
Conflicte	Segona Guerra Mundial
Obra
Obres destacables 1966 Seven Women 1964 Cheyenne Autumn 1963 La taverna de l'irlandès 1962 La conquesta de l'Oest 1962 L'home que va matar Liberty Valance 1961 Dos cavalquen junts 1960 El sergent negre 1959 Missió d'audaços 1958 L'últim hurra 1957 The Wings of Eagles 1957 The Rising of the Moon 1956 Centaures del desert 1955 Escala a Hawaii 1955 The Long Gray Line 1953 The Sun Shines Bright 1953 Mogambo 1952 The Quiet Man 1950 Wagon Master 1950 Rio Grande 1949 La legió invencible 1948 Fort Apache 1948 Three Godfathers 1946 My Darling Clementine 1945 They Were Expendable 1941 Que verda era la meva vall 1941 Tobacco Road 1940 El raïm de la ira 1939 Stagecoach 1939 Young Mr. Lincoln 1935 El delator 1928 La patrulla perduda 1928 Four Sons 1926 3 Bad Men 1924 The Iron Horse
Família
Cònjuge	Mary Ford (1920-1973)
Fills	Barbara Ford
Germans	Francis Ford
Premis
(1973)  AFI Life Achievement Award../... 28+

John Ford,^[1] nascut com a John Martin Feeney (Cape Elizabeth, Maine, 1 de febrer de 1894 - Culver City, Califòrnia, 31 d'agost de 1973), director i productor cinematogràfic estatunidenc, un dels creadors més importants i influents de la història del cinema. Seminal renovador del llenguatge cinematogràfic, la seva aportació va ser fonamental tant com per a assentar les basses del western clàssic, amb obres mestres com Stagecoach (La diligència) (1939) o Centaures del desert (1956), així com per les seves adaptacions de novel·les clàssiques americanes del segle xx, com El raïm de la ira (1940). El seu estil ha estat enormement influent en directors de la categoria d'Ingmar Bergman, Orson Welles, Akira Kurosawa, Martin Scorsese, Clint Eastwood, Wim Wenders o Quentin Tarantino, solament per esmentar-ne uns pocs. Amb els seus quatre premis Oscar de l'Acadèmia de Hollywood per al millor director de llargmetratges (1935,1940,1941 i 1952) i els dos com a director de documentals (1942 i 1943), ostenta el rècord al director més premiat de tota la història del cinema.

John Martin Feeney nasqué a Cap Elizabeth, Maine, fill de John Augustine Feeney i Barbara (Abadia) Curran, ambdós oriünds de Spiddal, al Comtat de Galway, Irlanda. Sembla que l'àvia de John A. Feeney, Barbara Morris, era membre dels Morris de Spiddal, una família de l'aristocràcia local arruïnada, que en aquell moment tenia a Lord Killanin com a cap.^[2]

John Augustine i Barbara Feeney es casaren a Portland el 1875, esdevenint ciutadans americans tres anys més tard.^[2] Tingueren onze nens entre 1876 i 1896: Mamie (Mary Agnes), Delia (Edith), Patrick, Francis, Bridget, Barbara, Edward, Josephine, Hannah (Johanna), John Martin i Daniel, alguns dels quals moriren en néixer.^[2] Moltes de les pel·lícules que rodaria posteriorment John Ford contenen referències directes o indirectes a la seva herència irlandesa i gal·lesa. La seva família sempre el cridava pel nom Sean.

Començà a treballar com a actor als escenaris el 1914, amb el nom artístic "Ford". El 3 de juliol de 1920 es casà amb Mary McBryde Smith, amb qui va tenir dos fills.^[3]

El 1917, John Ford començà a dirigir els seus primers westerns a Hollywood, després d'aprendre l'ofici treballant com a ajudant de la directora Lois Weber.^[4]

Al llarg dels anys vint va anar consolidant la seva fama i estil inconfusibles, basat en una acurada economia d'elements de retòrica cinematogràfica com, per exemple, en serien: un magistral sentit de la composició de l'enquadrament; un exemplar domini del dramatisme o comicitat de cada escena, tant de les intimistes com a les d'acció; una ferma voluntat de prioritzar la poètica de la imatge abans que la de les paraules, a la recerca d'un llenguatge fílmic el més pur possible; la utilització d'elements lírics i èpics, depenent del to de la seqüència o argument del film, amb gran naturalitat, tractant que aquests mai interfereixin, ans al contrari, ajudin que la narració de les seves històries sigui alhora clara i rica. Totes aquestes característiques, que trobem al llarg de tota la seva filmografia, han fet que l'obra de John Ford encara sigui apreciada per tota mena de públic com per part dels historiadors més exigents, coincidint ambdós a descriure-la d'accessible, entretinguda, emocionant i profunda.

Les primeres fites importants les assolí amb el western èpic The Iron Horse^[5] (1924), així com aprofundint en la psicologia dels personatges, per primera vegada al gènere, a Three Bad Men (1926). Poc després, John Ford demostrà que podia fer altres tipus de films amb la mateixa mestria amb què havia dirigit westerns, rodant la prestigiosa Four Sons (1928), on es pot observar la seva particular manera d'assimilar la influència que Friedrich Wilhelm Murnau va exercir a Hollywood, d'ençà de la seva arribada a la Fox, amb el seu clàssic Sunrise (1927), els decorats de la qual foren reciclats per John Ford per a rodar-hi algunes de les més colpidores escenes del seu film. Va ser pioner en la utilització de Monument Valley com a escenari cinematogràfic.

Fou per aquests anys quan va ser elegit president de l'Associació de Directors de Cinema, precursora del que després esdevindria l'actual Gremi de Directors de Cinema Nord-americans.

L'arribada del cinema sonor no representà un canvi important al seu estil, eminentment visual i pictòric, començant amb Stagecoach la seva col·laboració de més de 35 anys amb l'actor John Wayne, qui apareixeria a més de vint de les seves pel·lícules. Entre aquestes hi trobem, a part de la ja esmentada, clàssics de la categoria de Fort Apache (1948), La legió invencible (1950), The Quiet Man (1952), Centaures del desert (1956) o L'home que va matar Liberty Valance (1962).

Va treballar amb alguns dels millors actors i actrius de l'època daurada de Hollywood, com per exemple James Stewart, Spencer Tracy o Maureen O'Hara, entre d'altres, tot i que n'hauríem de remarcar la col·laboració amb Henry Fonda, amb qui va rodar set films i que seria, sens dubte, després de John Wayne, el seu actor fetitxe per excel·lència.

De tota manera, el que de debò que conformaria l'univers fordià, juntament amb el Monument Valley- la seva localització natural favorita, formada pel conjunt de muntanyes i planes desèrtiques més espectacular dels Estats Units- seria la prolix galeria de secundaris que apareixia a moltes de les seves pel·lícules, com Ward Bond, Victor McLaglen, Mae Marsh, Jane Darwell o Jack Penick.

Durant la Segona Guerra Mundial, John Ford, s'allistà a l'USNR a l'Armada dels Estats Units, on arribà a assolir la categoria de contraalmirall, fent-se càrrec de la secció de rodatge d'aclamats documentals de guerra, dos dels quals guanyaren l'Oscar de l'Acadèmia el 1942 i el 1943.^[6][7][8]

John Ford va estar també present a Omaha Beach el D-Day, com a cap de la unitat fotogràfica per a l'Oficina de Serveis Estratègics. Les imatges que hi va rodar, enmig de la pluja de foc de l'enemic, van ser enviades, tan aviat es pogué, a revelar i muntar a Londres. El govern nord-americà, en veure la cruesa del material, no en va permetre l'exhibició, per por a mostrar tantes víctimes americanes a la pantalla. Tot i les investigacions de l'historiador Stephen E. Ambrose, aquest documental, de valor incalculable, es dona avui per perdut.^[9]

• Oscar al millor director de llargmetratges:
  • El delator (The Informer, 1935)
  • El raïm de la ira (The Grapes of Wrath, 1940)
  • Que verda era la meva vall (How Green Was My Valley, 1941)
  • The Quiet Man (1952)

Nominat a l'Oscar al millor director de llargmetratges el 1939 per Stagecoach

• Oscar al millor de director de documentals:
  • The Battle of Midway (1942)
  • December 7th (1943)

El 1973 va ser el primer receptor del Premi a la Consecució de tota una Vida de l'Institut del Cinema Americà.

El seu nom apareix invariablement a totes les llistes dels 10 millors de tots els temps, que regularment es fan a diverses revistes i estudis.^[10] El seu nom és el que hi ha aparegut més vegades ocupant el primer lloc.

Encara signades com a Jack Ford: Tots els films són produïts als Universal Studios excepte aquells on està especificat.

A partir de llavors, es passa a la Fox-20th Century, on comença a signar els seus films com a John Ford.

• Jackie (1921) (Encara com a Jack Ford)

Com a John Ford:

• Hoodman Blind (1923)
• El cavall de ferro The Iron Horse (1924)
• Kentucky Pride (1925)
• Thank You (1925)
• 3 Bad Men (1926)
• Upstream (1927)
• Mother Machree (1928)
• Quatre fills Four Sons (1928)

• Napoleon's Barber (1928, primer film sonor de John Ford)
• Sex Hygiene (1942)
• We Sail at Midnight (1942)
• December 7th (1943)
• This is Korea! (1951)
• Korea (1959)
• Vietnam! Vietnam! (1971)
• Chesty: A Tribute to a Legend (1976)

• John Ford de Peter Bogdanovich, revised edition, University of California Press, 1978 (en anglès)
• John Ford d'Andrew Sinclair, 1979. (anglès)
• The Unquiet Man: The Life of John Ford de Dan Ford, 1982. (anglès)
• Print the Legend de Scott Eyman, 1999. (anglès)
• Searching for John Ford: A Life de Joseph McBride, 2001. (anglès)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Ford

• Article de Richard Franklin (anglès)
• Bibliografia (anglès)
• They Shoot Pictures, Don't They? (anglès)