[go: up one dir, main page]
More Web Proxy on the site http://driver.im/Vés al contingut

Batalla de Tinian

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarBatalla de Tinian
Guerra del Pacífic i Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
lang= Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data1r agost 1944 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades15° 00′ N, 145° 38′ E / 15°N,145.63°E / 15; 145.63
LlocTinian (EUA) Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
 United States  Imperi Japonès
Comandants
Harry Schmidt
Richmond K. Turner
Thomas E. Watson
Clifton B. Cates
Imperi Japonès Kiyochi Ogata
Imperi Japonès Kakuji Kakuta
Imperi Japonès Goichi Oya
Forces
V Cos amfibi

-2a divisió de Marines
-4a divisió de Marines
--147è regiment d'infanteria

Unitats de suport
31è exèrcit

-29a divisió d'infanteria
--50è regiment d'infanteria

Unitats de suport
Baixes
326 morts
1.593 ferits
5,542 morts
252 capturats
2.265 desapareguts
Fins a 4.000 civils japonesos morts

La batalla de Tinian (Battle of Tinian en anglès, テニアンの戦い en japonès) va ser una de les batalles de la Guerra del Pacífic, dins de la campanya de les Mariannes, durant la Segona Guerra Mundial. Va tenir lloc a l'illa de Tinian entre els dies 24 de juliol i primer d'agost de 1944 i s'hi enfrontaren l'exèrcit Imperial Japonès i l'exèrcit dels Estats Units. La batalla s'inscriu en el marc de l'operació Forager i van participar-hi la 2a divisió de Marines i la 4a divisió de Marines, sota el comandament del general Harry Schmidt, per una banda, i el 50è regiment de la 29a divisió d'infanteria japonesa, sota el comandament del coronel Kiyochi Ogata.

El resultat fou l'eliminació de la guarnició japonesa de 8.000 homes. La conquesta de Tinian i de les illes Mariannes va permetre als Aliats la construcció de bases aèries (de la 20a força aèria) i navals essencials per prosseguir l'ofensiva en l'oceà Pacífic, alhora que va fer que el Japó metropolità quedés ja a l'abast de l'aviació nord-americana, amb bases a aquestes illes.[1]

Context

[modifica]

La victòria dels Estats Units a la batalla de Saipan va convertir l'illa de Tinian, situada 6 km al sud, en la següent etapa camí de la conquesta de les illes Mariannes. En els dies que van precedir la invasió de l'illa, es van dur a terme bombardeigs amb artilleria pesant de 155 mm amb base a l'illa de Saipan (es van llançar 25.000 obusos), així com incursions i bombardeigs aeris per estovar les defenses japoneses de cara a l'atac. En aquesta ocasió es va fer ús del napalm per primera vegada durant una operació de combat, quan P-47 Thunderbolt van llançar bombes incendiàries.

A partir del dia 16 de juny, començà el bombardeig naval per part de la flota dels Estats Units, amb tres cuirassats, cinc creuers i setze destructors.[1] La major part de l'aviació japonesa amb base a l'illa de Tinian ja havia estat destruïda durant la batalla del Mar de les Filipines, però les destruccions van continuar durant les incursions aèries nord-americanes prèvies a la invasió, fins al punt que en el moment del desembarcament aliat l'aviació japonesa amb base a l'illa havia estat pràcticament aniquilada.

Batalla

[modifica]
Mapa de la batalla.

La 2a i la 4a divisions de marines, transportades per un total de 415 vehicles amfibis, van atacar l'illa el 24 de juliol mitjançant un desembarcament a la zona septentrional, on hi havia dues petites platges; la resta de l'illa està envoltada de penya-segats que en dificultaven possibles desembarcaments. Un atac de distracció efectuat a les rodalies de Tinian Town, a la part sud de l'illa, va permetre aconseguir la separació dels defensors japonesos en dos grups ja en els primers moments de la batalla.[1]

Els japonesos van adoptar una tàctica de combat defensiu similar a la que els nord-americans ja havien conegut a la batalla de Saipan, retirant-se durant el dia, ocultant-se en les grutes i cavernes de l'illa, per sortir-ne a la nit i contraatacar durant les hores nocturnes. No obstant això, l'orografia de l'illa, que està formada per una sèrie de planures, va permetre als marines nord-americans un ús més eficaç dels carros de combat i de l'artilleria i, d'aquesta manera, van aconseguir conquerir l'illa només amb nou dies de combats. Malgrat l'empitjorament del temps a partir del dia 28, el 29 de juliol els nord-americans ja havien conquerit la meitat de l'illa i el dia 30, la 4a divisió de Marines va ocupar la capital, Tinian Town, i l'aeròdrom núm. 4.[1] El 31 de juliol, els japonesos supervivents van organitzar una càrrega suïcida, que no va aconseguir travessar les línies nord-americanes, tot i intentar-ho en tres ocasions diferents.

El primer d'agost, el comandament nord-americà va declarar la zona com a terreny segur, i així donà definitivament per acabada la batalla. Malgrat tot, tal com succeí sovint en les diverses batalles a les illes del Pacífic, van quedar alguns pocs soldats japonesos que alimentaven la il·lusió d'una resistència a ultrança, molts dels quals no es van rendir fins a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. En el cas específic de l'illa de Tinian, cal fer constar que l'últim defensor japonès no va poder ser capturat fins a l'any 1953, vuit anys després del final de la guerra.

Conseqüències de la batalla

[modifica]

Tinian disposava, en el moment de la seva conquesta, d'un total de tres aeròdroms operatius, a més d'un quart que es trobava en construcció. Abans fins i tot que es completés la conquesta de l'illa, els seabees de l'armada dels Estats Units van començar a adaptar els aeròdroms de l'illa perquè poguessin ser utilitzats per les superfortaleses volants B-29.[2] A mitjan agost de 1944, amb Tinian completament conquerida i assegurada, els seabees van començar a transformar una pista situada al nord de l'illa en un enorme aeròdrom. Menys d'un any després, North Field era l'aeròdrom mes gran del món, amb quatre pistes d'aterratge de 2600 metres. En total, els aeròdroms de Tinian disposaven de sis pistes de 2600 metres. Cap al final de la guerra, des dels aeròdroms de l'illa es van enlairar més de 19.000 missions de bombardeig contra el Japó. A partir del mes d'octubre de 1944 van començar a arribar als aeròdroms de Tinian centenars de B-29, preparats per efectuar operacions de bombardeig estratègic sobre les ciutats de l'arxipèlag japonès. Un aeròdrom estava ja preparat per a les primeres operacions al mes de novembre, i la primera d'aquestes operacions va tenir lloc el 24 de novembre.

Tinian es va convertir així en una gegantina base militar. Per poder transportar les enormes quantitats de bombes i material necessaris des del port (situat a San José, la capital de l'illa) als aeròdroms, es van construir dues noves carreteres principals, alhora que tota una complexa xarxa de carreteres secundàries, la configuració de la qual recordà a alguns soldats la de l'illa de Manhattan, de manera que van rebre noms com ara Broadway, Vuitena Avinguda, etc. El 26 de juliol de 1945, el creuer USS Indianapolis (CA-35) va lliurar a Tinian els elements constitutius de les dues bombes atòmiques que posteriorment es van llançar sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d'agost de 1945.

També s'hi va planificar la construcció de quatre hospitals de 1.000 llits, en preparació per la invasió del Japó, però no es van arribar a construir, ja que les dues bombes atòmiques van dur a la rendició del Japó.

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Rottman, Gordon L.; Gerrard, Howard. Saipan & Tinian 1944: Piercing the Japanese Empire (en anglès). Oxford: Osprey Publishing. ISBN 1841768049. 
  2. seabeemuseum. «doodlebug « U.S. Navy Seabee Museum» (en anglès). [Consulta: 3 març 2019].