Cinc Dinasties i Deu Regnes

Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945
Aquesta caixa:

Les Cinc Dinasties i Deu Regnes (en xinès tradicional: 五代十國; en xinès simplificat: 五代十国; en pinyin: Wǔdài Shíguó) fou un període turbulent de la història de la Xina que s'inicià amb el final de la dinastia Tang (907) i es va acabar amb el començament de la dinastia Song (960). Cinc dinasties es van succeir per poc temps, i més d'una dotzena de regnes (els xinesos ho simplifiquen amb el nombre representatiu de "deu") es van establir principalment al sud del país. Alguns historiadors, però, n'inclouen algun altre (per exemple Bo Yang inclou els Yan i els Qi però no els Han del Nord, considerant-los una continuació dels Han).

La derrota militar del 751, a mans dels àrabs a la batalla de Talas i la rebel·lió d'An Lushan va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia central. La dinastia Tang va recuperar el seu poder dècades després de la rebel·lió d'An Lushan i encara va poder llançar conquestes i campanyes ofensives com la destrucció del Kanat Uigur a Mongòlia entre el 840 i 847.^[1] Va ser la rebel·lió de Huang Chao entre 874 i 884 la que va destruir permanentment el poder de la dinastia Tang doncs el poder dels jiedushi o governadors militars provincials va augmentar molt després que les tropes imperials van aixafar els rebels.

Finalment, els mals governs, les intrigues a la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van permetre a Zhu Wen, que havia sigut cap militar de l'exèrcit rebel de Huang Chao i va tenir un paper crucial en la repressió de la rebel·lió, consolidar el seu poder destruint veïns i forçant el trasllat de la capital imperial a Luoyang, que es trobava dins de la seva regió d'influència. El 904, va executar l'emperador Zhaozong de Tang i va convertir en emperador al seu fill Ai de Tang de 13 anys, en un governant subordinat, i en 907 Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a abdicar a favor seu acabant amb Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador, amb l'excepció de Wang Jian, Li Keyong (el príncep de Jin), Li Maozhen (el príncep de Qi), i el fill i successor de Yang Xingmi Yang Wo (el príncep de Hongnong). D'aquesta manera començava un nou període de fragmentació a la història de la Xina, la coneguda com les cinc dinasties i els deu regnes.^[2]

Les cinc dinasties eren els Liang posteriors (5 de juny del 907-923), els Tang posteriors (923-936), els Jin posteriors (936-947), els Han posteriors (947-951 continuada pels Han del Nord fins al 982) i els Zhou posteriors (951-960).

Després de fer caure la dinastia Tang en 907, Zhu Wen va fundar la dinastia de Liang posteriors,^[3] que va sobreviure fins al 923, quan foren destruïts per Tang posteriors.^[3]

Els governants Tsin Li Keyong i el seu fill Li Cunxu, d'origen Shatuo, afirmaven ser els hereus legítims de la dinastia Tang, oposant-se a Liang posteriors. En 907, quan va caure Tang, l'estat Jin estava format per la major part de Shanxi tret de Linfen, Hezhong, Jincheng i Qinyang, preses per Liang posteriors, i diverses parts de Mongòlia Interior. El 912, Jin va ocupar Jincheng i Yan el 913,^[4] i finalment es va expandir per cobrir tot el territori al nord del riu Groc. El 923, Li Cunxu, reclamant la successió legítima al tron Tang, es va declarar emperador, fent la transició del seu estat a la dinastia Tang posteriors, que poc després va destruir la dinastia Liang posteriors. Després de reunir gran part del nord de la Xina, el 924 Cunxu va rebre la submissió del regne Qi de Shaanxi,^[5] i el 925 va conquerir Shu anteriors, que s'havia establert a Sichuan.^[6] El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels kitan i va fundar la dinastia dels Jin posteriors

El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels khitan de la dinastia Liao que van esdevenir el gran poder al nord de la Xina, i va fundar la dinastia dels Jin posteriors. Shi Jingtang era el gendre de l'emperador Tang Li Cunxu. El procés d'adaptació als costums xinesos dels turcs shato es va completar durant el seu regnat. La dinastia va perdre el Sichuan que havia estat dominat fins llavors i on es va establir la dinastia dels Shu posteriors, i la regió anomenada Setze prefectures (que incloïa la moderna Pequín i cap a l'oest en una amplada d'entre 100 i 150 km) que fou cedida als kitan, que li havien donat suport . A la mort de Shi Jingtang el 942 el va succeir el seu nebot Shi Chonggui, que va intentar aturar els seus tributs als Khitan, que el 943 van declarar la guerra i al cap de tres anys es van apoderar de la capital, Kaifeng, marcant el final de Jin posteriors el 947.^[7] Però tot i que havien conquerit vastes regions de la Xina, els Khitans no van poder o no volien controlar aquestes regions i es van retirar a principis de l'any següent.

Per omplir el buit de poder provocat per la caiguda de Jin posteriors i la retirada de la dinastia Liao, el jiedushi Liu Zhiyuan va entrar a Kaifeng, la capital imperial l'any 947 i va proclamar l'adveniment de Han posteriors, establint un tercer regnat successiu de Shatuo, però després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors. Aquesta va ser la més curta de les cinc dinasties.

Després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors,^[7] però Liu Chong, un membre de la família imperial Han posteriors, va establir els Han del Nord a Taiyuan i va demanar ajuda als Khitan de la dinastia Liao per derrotar els Zhou posteriors. La mort per malaltia de Guo Wei l'any 954 va posar fi al seu regnat de tres anys sent succeït pel seu fill adoptiu Chai Rong, que va poder fer algunes incursions al sud amb victòries contra els Tang del Sud el 956, que van cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i obligats a convertir-se en vassalls. Els seus esforços al nord per desallotjar els Han del Nord foren ineficaços, morint prematurament l'any 959 a causa d'una malaltia durant la campanya sent succeït pel seu fill Guo Zongxun de set anys i poc després, Zhao Kuangyin va usurpar el tron i es va declarar emperador de la dinastia Song.^[8]

Els deu regnes eren Wu, Wuyue, Min, Ma Chu, Han del Sud, Shu anteriors, Shu posteriors, Jingnan, Tang del Sud i Han del Nord (continuació de la dinastia dels Han posteriors)

Altres estats eren Yan, Qi, Chengde Jiedushi (Zhao), Yiwu Jiedushi, Dingnan Jiedushi, Wuping Jiedushi, Qingyuan Jiedushi, Yin, Ganzhou, Shazhou i Liangzhou.

Després de la caiguda de la dinastia Tang en 907 Yang Xingmi, governador militar Tang des de l'any 892, va establir als actuals Jiangsu, Anhui i Jiangxi el regne de Wu. La capital estava inicialment a Guangling (actual Yangzhou) i posteriorment es va traslladar a Jinling (actual Nanjing). El regne va caure l'any 937 quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i fundar Tang del Sud en 937.^[9]

A la caiguda de la dinastia Tang en 907 Qian Liu va establir la seva capital a Hangzhou en un regne que incloïa l'actual Zhejiang, Xangai i la part sud de la província de Jiangsu. En les primeres dècades de la seva existència, Wuyue limitava amb el Regne Min al sud i el Regne Tang del Sud a l'oest i al nord. Amb la rebel·lió de Yin de Min el 943, Wuyue va tenir breument una tercera frontera. No obstant això, en poc temps, Wuyue va quedar completament encerclat (excepte el mar de la Xina Oriental), ja que tant Yin com Min van ser absorbits pel Tang del Sud el 945,^[10] quan Wuyue va absorbir part de la part nord de Fujian del Regne Min. En 978 l'últim rei de Wuyue, Qian Chu, va jurar lleialtat a la dinastia Song,^[11] salvant el seu poble de la guerra i la destrucció econòmica. Mentre Qian Chu romania nominalment rei, Wuyue va ser absorbit per la dinastia Song, posant fi efectivament al regne. L'últim rei va morir l'any 988.

A la caiguda de la dinastia Tang en 907 el nou emperador Wang Shenzhi va reconèixer el nou emperador Taizu de Liang posterior i rebé el títol de canceller major de Shizhong, i el 909, Príncep de Min i canceller de Zhongshu Ling, succeït pel seu fill Wang Yanxi el 943 però el seu germà Wang Yanzheng es va rebel·lar i va independitzar el Regne Yin de la part nord-oest del regne Min. El 944 Wang Yanxi, va ser assassinat i el general Zhu Wenjin va reclamar el tron. El 945, Zhu va ser assassinat i el seu exèrcit va jurar lleialtat a Wang Yanzheng com a emperador de Min posant fi a l'existència de Yin com un estat separat, però Tang del Sud el va assetjar més tard l'any, forçant la seva rendició.^[12]

Ma Yin va ser nomenat governador regional per la dinastia Tang l'any 896 després de lluitar contra el rebel Yang Xingmi, i es va declarar príncep de Chu amb la caiguda de la dinastia Tang el 907, confirmat per Tang posteriors el 927. La capital de Ma Chu era Changsha, i controlava l'actual Hunan i el nord-est de Guangxi. Després de la mort de Ma Yin, el lideratge va estar subjecte a lluites i conflictes que van provocar la caiguda del regne. Els Tang del Sud quan van conquerir Min, es van aprofitar i van conquerir el regne l'any 951. La família governant va ser traslladada a Jinling però l'any següent, els generals de Chu es van aixecar contra Tang del Sud i van expulsar-los deixant que l'antic territori de Chu fos governat per diversos generals en successió fins al 963, quan el territori va ser ocupat per la dinastia Song.^[13]

Liu Yin va ser nomenat governador regional i oficial militar per la dinastia Tang l'any 905. Encara que els Tang van caure dos anys més tard, Liu no va fundar un nou regne com havien fet altres líders del sud i el nou emperador Taizu de Liang posterior el va nomenar príncep de Nanping l'any 909. A la mort de Liu Yin en 917, el seu germà Liu Yan va declarar la fundació del regne de Yue que va canviar a Han del Sud l'any 918 perquè es proclamava descendent de la dinastia Han. Els Han del Sud van incorporar Annam al seu regne però els vietnamites es van revoltar en 931 i el 938 els van derrotar definitivament a la batalla de Bạch Đằng.^[14] Entre 960 i 970, la dinastia Song va augmentar la seva influència al sud fins que finalment va poder obligar la dinastia Han del Sud a sotmetre's al seu domini el 971.^[15]

El 907, Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a cedir-li el tron, acabant amb la dinastia Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador però Wang Jian, que havia estat nomenat príncep de Shu es va declarar emperador de Shu anteriors,^[16] que es mantingué independent fins a la conquesta per Tang Posteriors en 925.^[5]

A la primavera de 933, l'emperador Mingzong de Tang posteriors va nomenar Meng Zhixiang el príncep de Shu i el va convertir en governador militar tant de Dongchuan com de Xichuan. Més tard aquell any, l'emperador Mingzong va morir i va ser succeït pel seu fill Li Conghou i a la primavera de 934 Meng Zhixiang es va proclamar emperador de Shu posteriors.^[17] Song del Nord va envair el regne i quan el general Wang Quanbin va arribar a Chengdu en 965, Meng Chang es va rendir davant seu, acabant amb Shu posteriors.^[18]

Gao Jixing, príncep de Nanping i governador de Jingnan, quan Tang posteriors va atacar Shu posteriors en 928 es va fer vassall de Wu,^[19] sent conquerit finalment per Song del Nord en 963.^[20]

Tang del Sud va ser fundat quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i va fundar un nou regne en 937.^[9] Va mantenir en gran part relacions pacífiques amb els estats veïns. El seu fill Li Jing no va seguir aquesta política exterior, conquerint les dinasties Min i Ma Chu el 945 i el 951 respectivament, controlava tot el Jiangxi modern, i parts de les províncies d'Anhui, Fujian, Hubei, Hunan i Jiangsu.^[21]

La dinastia Zhou posteriors va envair el domini Tang del Sud el 956 i els va derrotar el 958. Li Jing es va veure obligat a convertir-se en vassall de l'emperador Shizong de Zhou posterior, cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i renunciar al seu títol d'emperador. L'any 960, els Tang del Sud es van convertir en vassall de la recentment establerta dinastia Song del Nord, i després que l'emperador Taizu de Song hagués derrotat Shu posteriors en 965^[18] i al Han del Sud el 971^[15] va ordenar la conquesta del Tang del Sud que es va completar el 975.^[15]

L'existència dels Han del Nord va ser una de les dues espines principals en les relacions entre la dinastia Liao i el Zhou posteriors, l'altra va ser la possessió continuada de les Setze prefectures per part de la dinastia Liao. Els Han del Nord s'havien posat sota la protecció dels Liao.^[22]

L'emperador Taizu de Song va aconseguir gairebé completar la incorporació dels regnes del sud a la dinastia Song a la seva mort el 976. El seu germà petit, l'emperador Taizong de Song, volia emular els èxits del seu germà gran, i després d'incorporar Wuyue l'any 978^[11] i animat pel seu èxit al sud, va decidir emprendre una campanya per destruir finalment els Han del Nord dirigint ell mateix l'exèrcit, va portar les seves forces a la capital Taiyuan, que va ser assetjada al juny. Una força inicial de socors enviada pels Liao va ser fàcilment derrotada per Song. Després d'un setge de dos mesos a la capital, l'emperador dels Han del Nord es va rendir i el regne es va incorporar a Song del Nord.^[23]

Sobirans del període de les Cinc Dinasties i els Deu Regnes (907 - 960)

Nom de temple (廟號 miào hào)	Nom pòstum (諡號 shì hào)	Nom personal	Període de regnat	Nom de l'era (年號 nián hào) i anys corresponents
Cinc dinasties
* indicacions: nom dinàstic (後漢) + nom de temple o nom pòstum (高祖), dona 後漢高祖
Liang posteriors 後梁 Hòu Liáng 907 - 923
Tài Zǔ 太祖	No usat	Zhū Wēn 朱溫	907 - 912	Kāipíng 開平 (907 - 911) Qiánhuà 乾化 (911 - 912)
No existeix	Mò Dì 末帝	Zhū Zhèn 朱瑱	913 - 923	Qiánhuà 乾化 (913 - 915) Zhēnmíng 貞明 (915 - 921) Lóngdé 龍德 (921 - 923)
Tang posteriors 後唐 Hòu Táng 923 - 936
Zhuāng Zōng 莊宗	no usat	Lǐ Cúnxù 李存勗	923 - 926	Tóngguāng 同光 (923 - 926)
Míng Zōng 明宗	no usat	Lǐ Sìyuán 李嗣源 o Lǐ Dǎn 李亶	926 - 933	Tiānchéng 天成 (926 - 930) Chángxīng 長興 (930 - 933)
No existeix	Mǐn Dì 節閔帝	Lǐ Cónghòu 李從厚	933 - 934	Yìngshùn 應順 (913 - 915)
No existeix	Mò Dì 末帝	Lǐ Cóngkē 李從珂	934 - 936	Qīngtài 清泰 (934 - 936)
Jin posteriors 後晉 Hòu Jìn 936 - 947
Gāo Zǔ 高祖	no usat	Shí Jìngtáng 石敬瑭	936 - 942	Tiānfú 天福 (936 - 942)
No existeix	Chū Dì 出帝	Shí Chóngguì 石重貴	942 - 947	Tiānfú 天福 (942 - 944) Kāiyùn 開運 (944 - 947)
Han posteriors 後漢 Hòu Hàn 936 - 947
Gāo Zǔ 高祖	no usat	Liú Zhīyuǎn 劉知遠	947 - 948	Tiānfú 天福 (947) Qiányòu 乾祐 (948)
No existeix	Yǐn Dì 隱帝	Liú Chéngyòu 劉承祐	948 - 950	Qiányòu 乾祐 (948 - 950)
Zhou posteriors 後周 Hòu Zhōu 951 - 960
Tài Zǔ 太祖	no usat	Guō Wēi 郭威	951 - 954	Guǎngshùn 廣順 (951 - 954) Xiǎndé 顯德 (954)
Shì Zōng 世宗	no usat	Chái Róng 柴榮	954 - 959	Xiǎndé 顯德 (954 - 959)
no existeix	Gōng Dì 恭帝	Chái Zōngxùn 柴宗訓	959 - 960	Xiǎndé 顯德 (959 - 960)
Deu regnes
el nom usat era el personal, excepte si s'indica el contrari
Wuyue 吳越 904 - 978
Tài Zǔ 太祖	Wǔsù Wáng 武肅王	Qián Liú 錢鏐	904 - 932	Tiānbǎo (天寶) 908 - 923 Bǎodà (寶大) 923 - 925 Bǎozhèng (寶正) 925 - 932
Shìzōng (世宗)	Wénmù Wáng 文穆王	Qián Yuánquàn 錢元瓘	932 - 941	No existeix
Chéngzōng 成宗	Zhōngxiàn Wáng 忠獻王	Qián Zuǒ 錢佐	941 - 947	No existeix
No existeix	Zhōngxùn Wáng 忠遜王	Qián Zōng 錢倧	947	No existeix
No existeix	Zhōngyì Wáng 忠懿王	Qián Chù 錢俶	947 - 978	No existeix
Min 閩 909 - 945 incloent Yin 殷 943 - 945
Tàizǔ 太祖	Zhōngyì Wáng 忠懿王	Wáng Shěnzhī 王審知	909 - 925	No existeix
No existeix	No existeix	Wáng Yánhàn 王延翰	925 - 926	No existeix
Tàizōng 太宗	Huìdì 惠帝	Wáng Yánjūn 王延鈞	926 - 935	Lóngqǐ (龍啟) 933 - 935 Yǒnghé (永和) 935
Kāngzōng (康宗)	no usat	Wáng Jìpéng 王繼鵬	935 - 939	Tōngwén (通文) 936 - 939
Jǐngzōng (景宗)	no usat	Wáng Yánxī 王延羲	939 - 944	Yǒnglóng (永隆) 939 - 944
No existeix	Tiāndé Dì (天德帝) (as Emperor of Yin)	Wáng Yánzhèng 王延政	943 - 945	Tiāndé (天德) 943 - 945
Jingnan 荊南 o Nanping 南平 906 - 963
No existeix	Wǔxìn Wáng 武信王	Gāo Jìxīng 高季興	909 - 928	No existeix
No existeix	Wénxiàn Wáng 文獻王	Gāo Cónghuì 高從誨	928 - 948	No existeix
No existeix	Zhēnyì Wáng 貞懿王	Gāo Bǎoróng 高寶融	948 - 960	No existeix
No existeix	Shìzhōng 侍中	Gāo Bǎoxù 高寶勗	960 - 962	No existeix
No existeix	No existeix	Gāo Jìchōng 高繼沖	962 - 963	No existeix
Chu 楚 897 - 951
No existeix	Wǔmù Wáng 武穆王	Mǎ Yīn 馬殷	897 - 930	No existeix
No existeix	Héngyáng Wáng 衡陽王	Mǎ Xīshēng 馬希聲	930 - 932	No existeix
No existeix	Wénzhāo Wáng 文昭王	Mǎ Xīfàn 馬希範	932 - 947	No existeix
No existeix	Fèi Wáng 廢王	Mǎ Xīguǎng 馬希廣	947 - 950	No existeix
No existeix	Gōngxiào Wáng 恭孝王	Mǎ Xī'è 馬希萼	950	No existeix
No existeix	No existeix	Mǎ Xīchong 馬希崇	950 - 951	No existeix
Wu 吳 904 - 937
Tài Zǔ 太祖	Xiàowǔ Dì 孝武帝	Yáng Xíngmì 楊行密	904 - 905	Tiānyòu (天祐) 904 - 905
Liè Zōng 烈宗	Jǐng Dì 景帝	Yáng Wò 楊渥	905 - 908	Tiānyòu (天祐) 905 - 908
Gāo Zǔ 高祖	Xuān Dì 宣帝	Yáng Lóngyǎn 楊隆演	908 - 921	Tiānyòu (天祐) 908 - 919 Wǔyì (武義) 919 - 921
No existeix	Ruì Dì 睿帝	Yáng Pǔ 楊溥	921 - 937	Shùnyì (順義) 921 - 927 Qiánzhēn (乾貞) 927 - 929 Dàhé (大和) 929 - 935 Tiānzuò (天祚) 935 - 937
Tang del Sud 南唐 937 - 975
en aquest regne: Tang Nan (meridional) + nom pòstum. Hòu Zhǔ es refereix a Lǐ Hòuzhǔ 李後主.
Xiān Zhǔ 先主 or Liè Zǔ 烈祖	no usat	Lǐ Biàn 李昪	937 - 943	Shēngyuán (昇元) 937 - 943
Zhōng Zhǔ 中主 or Yuán Zōng 元宗	no usat	Lǐ Jǐng 李璟	943 - 961	Bǎodà (保大) 943 - 958 Jiāotài (交泰) 958 Zhōngxīng (中興) 958
Hòu Zhǔ 後主	Wǔ Wáng 武王	Lǐ Yù 李煜	961 - 975	No existeix
Han meridionals 南漢 917 - 971
Gāo Zǔ 高祖	Tiān Huáng Dà Dì 天皇大帝	Liú Yán 劉龑	917 - 925	Qiánhēng (乾亨) 917 - 925 Báilóng (白龍) 925 - 928 Dàyǒu (大有) 928 - 941
No existeix	Shāng Dì 殤帝	Liú Fēn 劉玢	941 - 943	Guāngtiān (光天) 941 - 943
Zhōng Zōng 中宗	no usat	Liú Chéng 劉晟	943 - 958	Yìngqián (應乾) 943 Qiánhé (乾和) 943 - 958
Hòu Zhǔ 後主	No existeix	Liu Chang 劉鋹	958 - 971	Dàbǎo (大寶) 958 - 971
Han del Nord o Han Bei (Septentrional) 951 - 979
世祖 shi zu	神武帝 shen wu di	劉旻 liu min	951 - 954	Qianyou (乾祐 qian you) 951 - 954
睿宗 rui zong	孝和帝 xiao he di	劉承鈞 liu cheng jun	954 - 970	Qianyou (乾祐 qian you) 954 - 957 Tianhui (天會 tian hui) 957 - 970
少主 shao zhu	No existeix	劉繼恩 liu ji e1	970	No existeix
No existeix	英武帝 ying wu di	劉繼元 liu ji yuan	970 - 982	Guangyun (廣運 guang3 yun4) 970 - 982
Shu anteriors o Shu Qian (anterior) 907 - 925
高祖 gao zu	no usat	王建 wang jian	907 - 918	Tianfu (天復 tian fu) 907 Wucheng (武成 wu cheng) 908 - 910 Yongping (永平 yong ping) 911 - 915 Tongzheng (通正 tong zheng) 916 Tianhan (天漢 tian han) 917 Guangtian (光天 guang tian) 918
後主 hou zhu	No existeix	王衍 wang yan	918 - 925	Qiande (乾德 qian de) 918 - 925 Xiankang (咸康 xian kang) 925
Shu posteriors 934 - 965
高祖 gao zu	no usat	孟知祥 meng zhi xiang	934	Mingde (明德 ming de) 934
後主 hou zhu	No existeix	孟昶 meng chang	938 - 965	Mingde (明德 ming de) 934 - 938 Guangzheng (廣政 guang zheng) 938 - 965

règims locals independents durant el període de les Cinc dinasties i els Deu regnes, no inclosos a les llistes generals dels deu regnes

Nom de càrrec	Nom personal	Període al govern
Wuping jiedu|節度 (similar al tema de l'Imperi Romà d'Orient) 950 - 963
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ	劉言	950 - 953
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ	王逵 o Wáng Jìnkuí|王進逵	953 - 956
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ	周行逢	956 - 962
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ	周保權	962 - 963
Qingyuan jiedu|節度 (similar al tema de l'Imperi Romà d'Orient) 945 - 978
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ	留從效	945 - 962
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ	留紹鎡	962
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ	張漢思	962 - 963
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ	陳洪進	963 - 978

• Xiong, Victor Cunrui. Historical Dictionary of Medieval China (en anglès). Rowman & Littlefield, 2009. ISBN 9780810860537.