Menorca

Menorca

[[file:|alt=Bandera]] Bandera [[file:|alt=]]
Tipus	illa, entitat territorial administrativa i Comarques de les illes Balears i les Pitiüses
Localització
39° 58′ N, 4° 05′ E / 39.97°N,4.08°E / 39.97; 4.08
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Illes Balears
Província històrica	Illes Balears
Capital	Maó
Conté la subdivisió	Alaior Ciutadella de Menorca Es Migjorn Gran Ferreries Maó Sant Lluís es Castell es Mercadal
Població humana
Població	96.467 (2022) (139,4 hab./km²)
Gentilici	menorquí, menorquina
Idioma oficial	Català
Geografia
Part de	Gimnèsies
Superfície	692 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Punt més alt	el Toro (350 m)
Dades històriques
Anterior	Manurqa
Esdeveniment clau 5 febrer 1782 Conquesta de Menorca de 1782
Codi NUTS	ES533
Lloc web	cime.es

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una peculiar geografia i història natural i humana. El seu nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues Illes Balears (el mot llatí minor va donar el català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla el menorquí, un subdialecte del dialecte balear del català oriental. Fins i tot les àrees de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronuncia de la e tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella (Veny, J. 2002).^[1]

Menorca és Reserva de la Biosfera (UNESCO) des de 1993.^[2]

Menorca, amb una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània Occidental (40ºN 4ºE), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques, sent la més septentrional de les Balears. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània Occidental, en el qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Però alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.

El clima de Menorca és típicament mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 16,7 °C. Les precipitacions anuals mitjanes són de 600 mm, concentrades principalment a la tardor i amb un marcat caràcter torrencial. A més, hi ha una important variació interanual amb llargs períodes de sequera repartits irregularment al llarg dels anys. Això fa que a Menorca només puguin viure espècies adaptades a suportar llargs estius secs i calorosos. Un aspecte important de la climatologia de Menorca és el vent, predominantment de Nord (tramuntana), encara que des de l'abril fins al juliol augmenta la importància dels vents de component Sud. Tot i la importància relativa del vent de tramuntana, l'illa, com a mínim el Migjorn, no és tan ventosa com es podria pensar o com es podria deduir d'un paisatge on sovintegen els arbres i arbusts de formes abanderades o pulviniformes (la freqüència de vents sostinguts forts no és alta, és del 9%, i la freqüència de puntes de vent fortes tampoc és exagerada, tot i que supera el 12% dels dies). Així doncs, cal cercar una explicació addicional per explicar el modelat que pateix la vegetació a tota l'illa, d'orientació cap al sud ja que les pures dades de vent no ho justifiquen prou. L'explicació és la salinització eòlica d'impacte, la gran càrrega de sals marines que transporta l'aire, sobretot els vents forts de tramuntana (que són els que s'originen més lluny, i que en el seu viatge travessen i encrespen més mar). L'impacte de l'aerosol salí sobre les superfícies foliars exposades provoca la mort dels teixits per deshidratació i provoca que en un sol dia de fort vent el 50% dels folíols exposats al Nord d'un llentiscle sucumbeixin. Així és com arbres i arbustos perden massa en el seu costat nord en relació al Sud, i adquireixen la forma abanderada. És un modelat que no necessita forts vents sostinguts, sinó cops de vent de tramuntana forta o molt forta en dies puntuals. Els períodes intermedis hi ha un procés de recuperació de la forma arrodonida, però que no arriba mai a completar-se a causa d'un següent episodi de tramuntanada.

A finals de l'Oligocè i principis del Miocè l'illa va patir un procés de distensió tectònica.^[3] El resultat va ser la formació de petites fosses al nord i l'enfonsament de tota la part meridional, que va quedar per davall de la mar durant un període de gairebé 12 milions d'anys. Ocasionalment el nord també es va veure envaït per aigües marines durant períodes molt més curts de manera que Menorca estaria en aquest períodes coberta totalment per les aigües marines. Això se sap perquè segons recents campanyes^[4] i malgrat l'exhaustivitat de les prospeccions cada vegada és més clar que a Menorca no es troben veritables troglobis terrestres, i per tant, no hi ha cap vestigi vivent d'una fauna arcaica. Aquestes dades biospeleologiques actualment disponibles fan concloure que Menorca hauria quedat submergida durant les transgressions marines del Tortonià.^[5] D'aquesta manera, l'origen de la fauna cavernícola (i de la fauna en general) de Menorca caldria interpretar-lo sobre la base de repoblaments succeïts entre el Tortonià i el Messinià, a partir d'estocs faunístics procedents fonamentalment del SE ibèric,^[6][7] atès que entre els dos estatges esmentats es donaren connexions de terra ferma entre Ibèria i Balears (vegeu, per exemple, RÖGL i STEININGER, 1983).^[8]

Durant la immersió del sud de l'illa es van desenvolupar esculls de corall. Aquests ecosistemes generen grans quantitats de sediments calcaris que es van acumulant per donar lloc finalment a roques calcàries. Això és el que va passar a Menorca, de manera que la majoria de la roca que hi ha a la regió de Migjorn deriva d'aquells antics esculls coral·lins. Són terrenys terciaris semblants als que podem trobar a les altres illes de l'arxipèlag. Però la meitat nord que va quedar emergida, sa tramuntana, són terrenys primaris i secundaris, molt menys freqüents a les illes (i fins i tot hi ha pissarres del Carbonífer que no trobem enlloc més).

Això dóna una personalitat pròpia a l'illa, tant des del punt de vista paisatgístic, com biològic. La història geològica d'aquesta illa ha estat doncs molt moguda, però es podria dir que des de mitjan de l'era terciària (al Miocè mitjà, ara fa uns 15 milions d'anys) l'illa és semblant a com la trobem ara.

La colonització faunística de les Balears es pot classificar en quatre episodis diferents:^{[9][10][11][12]}

1. Primer episodi faunístic: La regressió marina de Languià-serraval·lià, és a dir, la davallada del nivell del mar, que va tenir lloc en el Miocè mitjà, fa uns 14,8 milions d'anys, va permetre el pas d'espècies del continent cap a Menorca. Una transgressió marina posterior, és a dir, un augment del nivell del mar, va isolar aquests animals. Només es coneix un jaciment que dati d'aquest període tan remot (el de Punta Nati). S'ha trobat un ocotònid (llebre xiuladora de mida molt gran, el Gymnesicolagus), un glírid, una tortuga i un ocell (aquests dos últims sense poder determinar per causa del mal estat de les mostres).
2. Segon episodi faunístic: El tancament de l'estret de Gibraltar pel xoc de les dues plaques tectòniques a principis del Messinès, l'etapa del Miocè superior de l'era terciària, entre els 5,6 i 5,35 milions d'anys, va fer davallar les aigües fins a un màxim de 1500 m per sota del nivell actual. Aquest assecament del Mediterrani va permetre la connexió de nou amb la península i el pas d'un nou grup faunístic que substitueix l'anterior. Aquesta fauna consta d'una tortuga molt grossa, la Cheirogaster gymnesica, un conill gegant (els exemplars més grans s'estima que tenien 24 kg), un nou glírid molt gros, el Muscardinus cyclopeus, una rata pinyada, el Rhinolopus grivensis, una granota, una sargantana i diversos ocells. Un cop es torna a obrir l'estret, i torna a pujar el nivell del mar, es constitueixen dos elements geogràfics que es mantindran sempre més separats: les Pitiüses (2.000 km²) i les Gimnèsies (9.600 km²). Les primeres són les terres que ara formen Eivissa i Formentera, a només 90  km del continent (la península ibèrica). Les segones són les terres que ara formen Mallorca i Menorca. A partir de la crisi messiniana, la Mediterrània ha variat més vegades el nivell de les seves aigües, fins a 130 m, cosa que ha portat a molts episodis de retrobament i d'aïllament entre Mallorca i Menorca (tants com glaciacions, que són més de 30) però sempre romandrà un canal marí infranquejable per a la fauna terrestre de com a mínim 70 km entre Mallorca i Eivissa. Això fa que les espècies de les Gimnèsiques evolucionin diferent de les Pitiüses.
3. Tercer episodi faunístic: Comença amb l'inici de les glaciacions, ara fa 2,35 milions d'anys. La fauna del Myotragus que es troba a Mallorca entra en contacte amb la del conill gegant de Menorca, i és substituïda. Aquesta està composta per dues espècies d'amfibis, una de rèptils, tres mamífers terrestres i un nombre abundant de rates pinyades i d'ocells.
4. Quart episodi faunístic: L'home introdueix animals que seran la causa d'una nova substitució faunística. Mostels, serps d'aigua, granotes, sargantanes, conills, gats, etc. delmaran ràpidament la fauna autòctona, i imposaran la seva superioritat competitiva.

La costa de tramuntana és una costa molt ventosa a causa de la proximitat amb el golf de Lleó, i de naturalesa sílícica en gran part (a partir de cala Morell fins a Maó, excepte els caps de Cavalleria i de Fornells, i la costa oest d'Addaia). Això ha conreuat endemismes que ni tant sols els trobem a Mallorca, espècies úniques de Menorca.

Com ja s'ha dit, quan l'home s'estableix a l'illa, ara fa 5.500 anys, s'hi donen profundes modificacions. El boix endèmic (Buxus balearica) que recobria gran part de Mallorca i Menorca desapareix, i amb ell, l'únic mamífer en el món que se'l menjava, una cabreta anomenada Myotragus. La sargantana pròpia de les Gimnèsies també va desaparèixer de Menorca i Mallorca, i només van restar representants seus en els illots dels voltants (30 subespècies diferents, una per cada illot, la darrera trobada en un illot al mig de l'Albufera d'es Grau, que prova l'antiguitat d'aquesta llenca d'aigua dolça que s'endinsa dins l'illa). Però aquesta desaparició és més recent, durant els primers segles de la nostra era, i es deu a la introducció dels mostels pels romans per controlar els conills que es menjaven els seus conreus.

Amb tot, es coneixen actualment un total de 582 espècies de vertebrats que es reparteixen de la següent manera: 324 peixos, 3 amfibis, 12 rèptils, 218 aus i 26 mamífers.

La fauna vertebrada terrestre és més aviat pobre (ha perdut els endemismes que tenia per l'efecte de l'home: la cabreta gimnèsica, el conill gegant de Menorca, la sargantana gimnèsica, la musaranya gimnèsica, la rata cellarda gimnèsica, el ferraret). Destaca la presència de la marta, animal introduït i que s'ha adaptat molt bé als racons forestals de l'illa. Les aus també han perdut exemplars per l'efecte de l'home (l'òliba gegant) però malgrat tot es troben molt ben representades a l'illa.^[13]

La situació geogràfica estratègica de l'illa fa que sigui un territori on abunden les visites d'aus migratòries que travessen la Mediterrània per traspassar els continents europeu i africà. També és terra de nidificants tan rars com són la Baldriga pufí baleàrica (Puffinus mauretanicus), l'àliga pescadora (Pandion haliaetus) o l'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus).

Recents estudis d'anellament reconeixen la presència de 31 espècies d'ocells passeriformes nidificants a Menorca^[14]

Amb tot, el llista de fauna endèmica a Menorca presenta més de 150 espècies.

La fauna invertebrada terrestre de Menorca ha estat objecte d'estudi i seguiment durant aquest darrera dècada. Es coneixen una trentena d'espècies de papallones diürnes citades a l'illa.^[15] Els valors enregistrats els anys 2001, 2002 i 2004 d'abundància de papallones diürnes en recorreguts fets per Algendar i el 2004 per Es Grau són notòriament més alts del que caldria esperar per a una zona que es pot considerar litoral, si es comparen amb altres itineraris BMS (Butterfly Monitoring Scheme) de les costes catalanes.^[16]

La flora de Menorca ha estat llargament estudiada en aquests darrers dos segles. Són molts els llistats florístics que s'han extret,^{[17][18][19][20][21][22][23]} de manera que a hores d'ara es pot inferir una bona visió de la vegetació de l'illa, dels seus endemismes, de les espècies de nova aparició, així com també del vessant etnobotànic: els seus noms vernaculars i els seus usos en la medicina tradicional i en la cultura illenca.^[24]

La vegetació potencial de l'illa (entesa com a climàcica) seria majoritàriament forestal i estaria formada per l'ullastrar a la zona de migjorn, i l'alzinar a les muntanyes interiors, i barrancs.^[25]

També hi cabrien comunitats permanents que formarien conjunts no forestals com són les dels boscs de ribera d'alguns torrents importants, les dels coixinets espinosos i eixorba-rates als penya-segats costaners i promontoris elevats d'una mica més endins, la nitrohalòfila d'illots, o les d'aiguamolls i sorrals costaners.

Tipus de vegetació actual (Mapa de cobertes forestals de 1995):

La vegetació forestal representa actualment un 33% del territori menorquí, i d'aquesta un 45% és ullastrar i un 15% alzinar. La resta són brolles o marines, és a dir, formacions arbustives baixes que disten encara molt de ser les comunitats arbòries climàciques esmentades.

Les comunitats permanents representen actualment un 3% del territori menorquí. Així doncs, la vegetació natural a Menorca es troba reduïda a un 36% del territori.

• Vegetació forestal (vegetació zonal):^[26][27][28]
  • Alzinar baleàric (Cyclamini balearici-Quercetum ilicis): 34,21 km² (16,88 km² segons l'Institut Balear d'Estadística). Alzinar madur que s'estén per les zones més muntanyenca de l'interior de l'illa (termes d'Alaior i Mercadal) i pels barrancs més llargs i profunds.
  • Alzinar amb ullastrar (Cyclamini-Quercetum + Oleo-Ceratonion): 3,55 km². Alzinar mixt, ullastrar de transició
  • Ullastrar menorquí (associació Prasio-Oleetum Silvestris): 104,42 km². Ullastrar característic de l'illa molt abundant sobretot a la zona de Mitjorn
  • Marina calcícola de cipell i romaní (associació Loto-Ericetum): 20,77 km². Brolles dels terrenys calcaris de Tramuntana
  • Marina silicícola de bruc i estepa (associació Ampelodesmo-Ericetum scopariae: 16,05 km². landes dels terrenys silícics de Tramuntana
  • Alzinar amb marina de cipell (Cyclamini-Quercetum + Loto-Ericetum): 17,43 km². Alzinar de regeneració amb cipell i romaní dels terrenys calcaris de l'interior de l'illa
  • Marina de bruc amb alzinar (Ampelodesmo-Ericetum + Cyclamini-Quercetum): 19,45 km². Alzinar de regeneració amb estepes i bruc dels terrenys silícics de l'interior de l'illa (termes des Mercadal i Ferreries)
  • Marina de bruc amb ullastrar (Ampelodesmo-Ericetum + Prasio-Oleetum): 3,35 km². Ullastrar amb estepes i bruc dels terrenys silícics de Tramuntana (sa Mesquida, Mongofre, illa d'en Colom, es Verger)
  • Marina de cipell amb ullastrar (Loto-Ericetum + Oleo-Ceratonion): 5,51 km². Ullastrar amb cipell (bruc d'hivern) i romaní d'entre barrancs de la costa Sud (termes des Mitjorn Gran, Ferreries i Ciutadella)
  • Màquia d'aladern femella (associació Aro picti-Phillyreetum rodriguezii): 3,10 km². Marines molt localitzades d'aladern femella de la costa de Tramuntana
  • Sivinar (Associació Clematido Balearicae-Juniperetum turbinatae): 1,17 km². Savinars menorquins d'alguns punts de la costa de Tramuntana

• Vegetació arbòria, arbustiva, pradenca, aquàtica o rupícola de tipus azonal:
  • Vegetació dunar (classe Ammophilletea): 1,55 km². S'estén en els sorrals de les cales més importants de l'illa
  • Tamarellar i alocar (associació Leucojum-Viticetum, classe Nerio-Tamaricetea): 0,90 km². Molt dispersa. Vora torrents i fondals d'algunes cales
  • Vegetació de plantes aqüatiques: 2,28 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia a Tramuntana, i Son Bou i Trebalúger al Mitjorn són els indrets més notables
  • Matolls halòfils mediterranis de saladars (aliança Salicornion fruticosae): 1,61 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia
  • Comunitat halòfila de roquissar litoral (subaliança Crithmo-Limonienion): 8,12 km². Vegetació que trobem en primer terme dalt dels penyals litorals de l'illa
  • Matollar nitrohalòfil litoral (associació Suaedetum verae): 1,80 km². Matolls dels illots, adaptats altres concentracions de nitrats provinents dels excrements de les aus i a la salinitat extrema de l'aerosol marí.
  • Comunitat de socarrells (subaliança Launaeenion cervicornis): 8,40 km². Acantonada als penya-segats litorals, en segon terme
  • Comunitat de tapareres (associació Capparietum rupestris): 1,11 km². Vegetació prelitoral entre Cap de Bajolí i Punta Nati
  • Comunitats xerocàntiques no estrictament litorals (associació Astragalo balearici-Teucrietum mari): 0,33 km². Eixorba-rates costaners d'alguns punts de la costa de Tramuntana
  • Comunitats xerocàntiques estrictament litorals (comunitat d'Antemis marítima i Melilotus indica): 0,3 km². Vegetació en primer terme dels roquissars litorals de Punta Nati

Cal també fer esment a la presència de rodals de sureres en els llocs de Algarrovet, Alfavaret, Binimoti, Binillubet, Es Puig Mal, Llinaritx Nou i Sant Isidre. Són poblacions marginals que presenten una peculiar estructura genètica. La singularitat de les poblacions de sureres menorquines radica en la presència de dues filiacions diferents: d'una banda, les que serien de filiació ibèrica (banda Oest de l'illa), i les que serien de filiació tirrènica (banda Est de l'illa).^[29]

Ambtot, la flora endèmica de Menorca presenta 83 tàxons (entre espècies, subespècies i varietats). La flora autòctona no endèmica presenta 1070 tàxons (dels quals 132 són cosmopolites) i l'al·lòctona (amb xenòfits arquèòfits i neòfits) presenta 160 tàxons.^[30]

Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO el 1993.^[2] El territori de la reserva inclou principalment tota la part terrestre i la seva franja marina circumdant. El 1999 es va crear la reserva marina del nord de Menorca.

El turisme a Menorca aporta una població visitant que supera en escreix la població resident a l'illa. Així, segons l'IBAE (Institut Balear d'Estadística) l'any 2003 van visitar Menorca 1.058.019 turistes en avió i 61.174 en vaixell. De tots ells 278.000 eren de nacionalitat espanyola i 840.000 eren d'altres nacionalitats, la majoria britànics (602.588).^[31][32]

Aquesta gran freqüentació de turistes ha conduït a posar en perill moltes àrees protegides (platges verges), com a senyalat darrerament l'OBSAM.

Un altre fenomen que s'està donant aquests darrers anys és l'arribada d'immigrants fomentada pel creixement turístic. L'any 1996 hi havia 1888 persones nascudes a l'estranger que residien a Menorca; l'any 2003 n'hi havia 8.889, és a dir, més de 4 vegades més, i l'any 2007 n'hi havia 15.098 i el 17% del padró. Cal tenir en compte que existeixen dos tipus d'immigrants a Menorca: l'immigrant que ve a passar la seva jubilació a Menorca, i que majoritàriament és de nacionalitat anglesa (2094 anglesos empadronats l'any 2003 i 3241 l'any 2007) o del continent europeu (italians: 479 al 2003 i 996 al 2007, alemanys: 448 al 2003 i 676 al 2007, francesos: 274 al 2003 i 483 al 2007), i l'immigrant que ve a treballar a Menorca, i que majoritàriament és sud-americà (equatorians: 1176 al 2003 i 1597 al 2007, colombians: 443 al 2003 i 565 al 2007, argentins: 357 al 2003 i 608 al 2007, bolivians: 139 al 2003 i 691 al 2007, Brasil: 88 al 2003 i 406 al 2007, etc.) o magrebí (marroquins: 855 al 2003 i 1449 al 2007).

També hi ha la població nascuda a altres comunitats autònomes que en termes absoluts també augmenta (l'any 2001 era de 16.181 persones, al 2003 de 19.430 i al 2007 de 21.454), però que en termes relatius porta temps estancada (el 22-23% de la població empadronada). D'aquests, andalusos (5039) i catalans (4577) eren al 2001 les procedències més nombrososes. Aquí també es poden distingir 2 tipus d'immigració: un motivat per raons més aviat socioeconòmiques (andalusos) i una altre motivat per raons més aviat sentimentals, culturals o comercials (catalans).^[33]

En tot cas, l'èxit turístic de Menorca ha provocat que tant la classe mitjana com la classe obrera d'arreu hagi decidit fixar el seu lloc de residència permanent en l'illa. I això ha conduït a que aproximadament un 40% de la població empadronada actual (2007) no sigui menorquina d'origen. Aquesta és una tendència que es preveu que continuï incrementant-se, de manera que en pocs anys es pot arribar a la paradoxal situació que a Menorca hi visquin més persones no nascudes a l'illa (o sigui, immigrants) que menorquins d'origen (o sigui, autòctons).

La cronologia del poblament humà prehistòric a Menorca és la següent:

1. Primers humans: 3500 aC
2. Pretalaiòtics: 2500-1500 aC
3. Talaiòtics: 1500-123 aC

La cronologia del poblament humà en temps històrics a Menorca és la següent:

1. Romanització de Menorca: 123 aC-284 Alt Imperi ^[34]
2. Cristianització de Menorca: 284-455 Baix Imperi ^[35]
3. Vàndals i bizantins: 455-628 ^[36]
4. Segles foscos de saquejos sarraïns i protecció franca, i incursions posteriors d'andalusins i normands: 628-903
5. Islamització, el Califat de Còrdova: 903-1015 ^[37]
6. Taifa de Dàniyya i assalt dels croats: 1015-1114
7. Almoràvits i almohades: 1114-1231
8. Taifa autònoma en mans del moixerif: 1231-1287
9. Conquesta de Menorca i repoblació catalana: 1287-1472,^[38][39][40]
10. Victòria dels seguidors de Joan el Gran. Regnat de Ferran el Catòlic. Atacs àrabs: 1472-1701 ^[41]
11. Regnat de Felip V. Comença un segle d'il·lustració: 1701-1708 ^[42]
12. La Guerra de Successió Espanyola, Conquesta anglesa^[43] i Tractat d'Utrecht: 1708-1756.
13. Conquesta francesa i pau de París: 1756-1763 ^[44]
14. Govern britànic 1763-1782 ^[45][46]
15. Conquesta espanyola pel duc de Crillon per a Carles III: 1782-1798.
16. Tercera dominació britànica i tractat d'Amiens: 1798-1802.^[47]
17. Retorn a la monarquia espanyola: 1802-1869 ^[48][49]
18. Primera República Espanyola i sexenni revolucionari: 1869-1874
19. Restauració espanyola: 1874-1931 ^[50][51]
20. Segona República Espanyola i guerra civil: 1931-1939
21. Franquisme: 1939-1978
22. Tercer període democràtic. De la Transició a l'autonomia: 1978-1983.

Menorca fou francesa durant un breu període de vuit anys, però que van deixar, com els anglesos, patjades de gran rellevància a l'illa. Durant la seva estada, els francesos van tenir el temps necessari per fundar el poble de Sant Lluís, anomenat així en honor al seu rei, Louis, a més, van construir vinyes a les voreres de Sant Lluís, i avui en día aquestes vinyes duen el millor vi de Menorca, el vi de Binifadet, també van introduïr qualque paraula com per exemple merci, que es diu molt a Menorca.

El darrer gran imperi en governar l'illa de Menorca va ser l'imperi Britànic. El Gran Imperi va fer per Menorca en poc més de 70 anys el que Espanya no ha fet en 200 anys. Els anglesos van construir la primera carretera entre Maó i Ciutadella, la que avui coneixem com el camí d'en Kane; també van ajudar a comercialitzar el formatge de Maó, a més de perfeccionar-lo (gràcies al fet que van ser ells qui van introduir les vaques de raça frisona holandesa, i crear la de raça menorquina amb l'ajuda local, és clar), aquests homes van aconseguir treure moltíssim de profit al camp de Menorca, canviant per complet l'estil de ramaderia i agricultura illenca. Tant, que avui en dia no ha canviat en absolut, excepte en la tecnologia, que lògicament ha evolucionat. S'utilitzen les mateixes tècniques per cridar les vaques, fent el xiulo de "wooks", referent a les paraules "oaks" o "cows", així com també van ensenyar als illencs les tècniques per elaborar millor el formatge de Maó, el que avui en dia coneixem, gràcies al fet que a la tercera dominació britànica els espanyols i els anglesos no es duien malament, va ajudar a preservar-ho tot millor.

Les conegudes finestres de guillotina que tant es poden observar a Anglaterra i les Illes Britàniques en general, també es poden veure a Menorca a moltes edificacions històriques (i també a d'altres no tan històriques). Van importar la gallina anglesa, que avui és una mescla amb la menorquina i que adopta un color característic marró fosc-negre. Els anglesos també van ser els qui van crear els primers nuclis d'antics llocs, que ara són nuclis urbans com el de Trebalúger, a l'antiga George Town (Es Castell), poble que va ser fundat pels britànics en honor al seu rei en aquell moment. També és gràcies als anglesos que Maó sigui la capital avui en dia, i que l'aljub d'es Mercadal pugui tractar les aigües del centre rural de l'illa.

Actualment encara existeixen mots que han perdurat al llarg dels 205 anys, anglicismes del menorquí com mèrvil "marble", xoc "chalk", etc. amb una pronunciació molt parescuda. Tot i la semblança entre les paraules, bòtil "bottle" no és un anglicisme.^[52]

Les diferents torres de defensa que hi ha a l'illa, de sud a nord i de llevant a ponent, es van construir contra els atacs de corsaris d'Àfrica i del sur d'Europa (turcs, grecs, etc.)

• Menorca Informació i Comunicació
• Cuina de Menorca
• Doma menorquina
• Llista de governadors de Menorca
• Talaiot
• Pedra seca
• Llista de monuments de Menorca

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Menorca

• Consell Insular de Menorca
• Talayots.es: Lloc web de la prehistòria de Mallorca i Menorca (castellà)
• Arqueobalear: El portal de l'arqueologia balear.