ç

• Origen: Enllaç del grup ci, escrit c_i, usat en català antic per a representar el so /ts/ del llatí vulgar evolucionat del clàssic ce, ci i ti seguits de vocal. A partir del segle XIII va convergir amb /s/ sent d’ús minoritari durant els segles XVIII i XIX, recuperat posteriorment per motius etimològics. Tradicionalment explicat a partir de la cedilla del castellà antic (enllaç de cz), està documentat en romanç català de l’any 1011.^[1]

ç ‎(minúscula, majúscula Ç)

1. Lletra c amb trenc diacrític.

• ce trencada

Alfabet català: a A, b B, c C, d D, e E, f F, g G, h H, i I, j J, k K, l L, m M, n N, o O, p P, q Q, r R, s S, t T, u U, v V, w W, x X, y Y, z Z
lletres modificades: à À, è È, é É, í Í, ï Ï, ò Ò, ó Ó, ú Ú, ü Ü, ç Ç, l·l L·L

ç ‎(minúscula, majúscula Ç)

1. Lletra c amb diacrític.

• c cédille

Alfabet francès: a A, b B, c C, d D, e E, f F, g G, h H, i I, j J, k K, l L, m M, n N, o O, p P, q Q, r R, s S, t T, u U, v V, w W, x X, y Y, z Z
lletres modificades: à À, â Â, æ Æ, ç Ç, è È, é É, ê Ê, ë Ë, î Î, ï Ï, ô Ô, œ Œ, ù Ù, û Û, ü Ü, ÿ Ÿ

• Etimologia: Procedent de la lletra c de l'alfabet llatí.

ç ‎(minúscula, majúscula Ç)

1. Quarta lletra de l'alfabet turc, que representa el so /tʃ/.

   Ex.: keçi /ketʃi/

• Article corresponent a la Viquipèdia