cogo

cogo

1. (col·loquial central, nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb coure.

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkoː.ɡoː/
• Etimologia: Del prefix co- i agō.

cōgō ‎(1a present^?), cōgis ‎(2a present), cōgere ‎(infinitiu), coēgī ‎(perfet), coactum ‎(supí)

1. aplegar, jo aplego, reunir, jo reuneixo

   Ex.: Tuba mirum spargens sonum per sepulcra regionum, coget omnes ante thronum. ,^[1] (traducció:«La trompeta, escampant un so admirable entre els sepulcres de tots els països, reunirà tothom davant el tron.»)

2. impulsar, jo impulso, encoratjar, jo encoratjo

   Ex.:Novum opus facere me cogis ex veteri, ut post exemplaria scripturarum toto orbe dispersa quasi quidam arbiter sedeam […].,^[2] (traducció:«Tu m'impulses a fer un nou llibre extret de l'antic, a partir de còpies de les Escriptures disperses per tot el món, i que dirigeixi l'obra […]. »)

• coactus
• coactō
• cōgēns