cel

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈsɛɫ/^ⓘ
• Rimes: -ɛl
• Parònim: zel
• Etimologia: Del català antic çel per desafricació, del llatí caelum, segle XI.

cel m. ‎(normalment en singular, plural cels)

1. Volta celeste, capa que envolta la Terra, espai aeri on es troben els núvols.
2. Espai sense límits visibles, des d'un punt de vista terrestre, on són les estrelles.
3. Regió superior considerada com la residència de déu.
4. Part coberta d'una construcció.

• atmosfera
• empiri, èter
• cosmos, univers,firmament
• Paradís, Olimp

• Terra
• Infern

• Intrínsecament singular, el plural només s’usa de forma poètica.
• En balear no s’usa amb article salat, és una de les excepcions que sempre van amb article literari: el cel.

• celobert, celeste, celístia

• blau cel
• Ser un cel: ser encantador
• Pujar al cel: estar emocionat
• "guanyar-se el cel": Patir amb resignació les desgràcies.
• "remoure cel i terra": Fer tots els esforços possibles per aconseguir una cosa.
• "baixat del cel: Esdevenir un fet favorable de forma inesperada.

• Obres de referència: DIEC, GDLC

• Etimologia: Del pronom acel.

cel m. n.

1. el (article adjectival que determina un adjectiu)

• Usat davant d'un adjectiu precedit d'un substantiu, posa l'èmfasi en l'adjectiu:

  omul bun ‎(«l'home bo») → omul cel bun («el bon home»)

  Carol cel Mare («Carles el Gran, Carlemany»)

• Substantiva els adjectius:

  cel verde ‎(«el verd»)

• Es flexiona igual que l'article definit afegint la partícula ce.