flauta

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈfɫaw.tə/^ⓘ, occidental /ˈfɫaw.ta/
• Rimes: -awta
• Etimologia: De l'occità antic flauta, de flautar ‎(«tocar la flauta»), del llatí flatare freqüentatiu de flare ‎(«bufar») per encreuament amb flaujar ‎(«tocar el flabiol»), segle XIV. Segons Meyer-Lübke, de l'occità antic flaüt ‎(«flabiol») d’origen onomatopeic.

flauta f. ‎(plural flautes)

1. Instrument aeròfon de fusta consistent en un tub tapat per un extrem i obert per l'altre, que té prop d'aquell un bisell per on es bufa i, tot al llarg, diferents forats que es tapen i es destapen amb els dits o amb claus.

• flaüta

• flautí, flautat, flautista, flauter, flautada, aflautat

• Síl·labes: flau·ta (2)
• Anagrama: faltau

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot
• flauta. Terminologia dels instruments musicals. Informació cedida per TERMCAT.

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: /ˈflau.ta/

Americà: alt /ˈflau.t(a)/, baix /ˈflau.ta/

• Rimes: -auta
• Etimologia: Probablement de l'occità antic flauta.

flauta f. ‎(plural flautas)

1. flauta

• flautín
• flautista

• flauta travesera

• Síl·labes: flau·ta (2)
• Anagrama: fatula

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre flauta

• Etimologia: De flautar ‎(«tocar la flauta»).

flauta f.

1. flauta